Category Archives: Poemes ombrívols

Se m’escola la vida entre l’aire d’estiu,
la mancança d’alguna cosa imprescindible,
la llunyania de tot allò profund i viu
sense que passi res de la pell cap endintre.

Hi ha el llenç fosc de la nit
dins de l’ànima buida,
opaca dels alens
que abans van ressonar-hi.

Gira en la boira atapeïda
l’astre ebri de solitud,
esquerdant-se en batzacs cecs
que el colpegen i excorien.

Rodola la llàgrima
de l’ull tancat
fins al cantell del llavi,
turó glaçat.
Tremola la parpella
humida i closa
refrenant el diluvi,
que ja s’imposa.

I del fons de l’estiu

ve calor xardorosa,
l’aire de mar polit,
la infància, vol d’alosa,
els amors de la vida,
els països apresos,

i la brutal certesa
que tot ja s’ha exhaurit.

Un gran asteroide negre
gira entorn la meva vida,
no em deixa saber on sóc,
no em deixa esclatar un somriure.
Jo lluito en contra seva,
intento obrir-me camí,
però la seva força negra
clava l’estaca al meu pit.

Em perdo a mi
i allò que he de comprendre,
la solitud
em fa sols mig persona,
un trist esquema
de qui podria ésser,
allà on sóc
un gran fossat m’envolta.
Corre buidor
i un dolor que m’esqueixa
i el truncament
d’una vida perduda,
tant me fa anar
a dreta com a esquerra,
no queda nord
per qui s’ha fos la brúixola.