Category Archives: Poemes ombrívols

Sorgeix la realitat
amb els seus ulls hieràtics,
fent via sense atura,
rompent la raó humana.

I sense fer cap fressa,
del tot impertorbable,
ens sotmet a fer incloure
la crueltat despietada.

Força tant cos com psique
a un canvi de natura,
a fer morfologia
amb fereses que escruixen.

Xiscla la solitud
en el vent sec,
ferit de mort.

Vidre tallant,
mantenint-se en suspens
clavant-se al cor.

Perseverant dolor
minant d’arrel
el buit i el plor.

Respir que es sega,
vida que es disgrega
en temps turmentós.

No sé si algú
entre els presents
té el lloc tan buit
i un dolor vell
embolcallat
amb sal de llàgrimes
i obscuritat
a filagarses,
un dolor vell
i el ganivet
clavat enmig
la carn i el seny.

Esforç de nàufraga
en l’hora del gall,
saltant amb convicció forçada
en els platós de ball,
el mal alcohol
que es buida a la copa,
el teu ésser absent
que èbria estrenyo
en la buidor paorosa.

Això era
la nit a Barcelona,
quan em sostreies
el goig de tenir-te
sota el cel intacte,
igual que els teus llavis,
tan perduts en altres
que a mi no em senties.

Lluu un dia
que ha despuntat alegre,
no es barreja
amb les ànimes fosques,
jo hi camino
com a dintre d’un túnel,
el meu mal
el travessa i no el toca.
Ell fa escorça
davant la meva pena,
irradiada
en la meva persona,
i s’esplaia
a dins la seva festa,
resto al marge
de tot sol que acarona.

Com puc presentar davant teu
la persona que sóc,
aquesta dona greu
que ni pot controlar
el desfici del cor,
l’alè destarotat
i un esguard tan amarg
que mou a esparverar-se?