Category Archives: Poemes ombrívols

El dolor,
el centrat de l’agulla,
clou el cor
en una cel·la obscura,
com podré
relaxar l’entrecella,
com la pau
vindrà a fer en mi la plena.

Passa l’estiu
ple de Rússia i vacances,
tot l’increïble
que sola he aconseguit.
Sols el present
té l’emoció tancada,
el buit m’esguarda
amb vertigen d’abís.
I els sons de nit
són feixucs i són ardus,
fidels refracten
la manca de consol,
i el dia s’alça
i les fites esguardo
de salvavides
amb què arribaré a port.

No arribarà cap vent
a la xafogosa ànima,
compacta i replegada,
amb artèries inflades,
ni vindrà cap consol
per tornar-la a la gràcia.
Feixuga i atuïda,
mirarà el temps com passa.

Només les mans i la mirada toquen
el magma remorós que és la vida,
només la pell, al sol ben descobert,
sent el fregament sumptuós del dia.
El cos fa tombs amunt i avall, i gira
com una brúixola, fugint de la mort,
i resta quiet a la pestanya fixa
que fa que es mogui com un bibelot.
Corre dins les venes espès plany
que va arrossegant dany, dolor i sutge
d’un temps ferit amb immensos estralls
on de cada cavitat la sang supura.
I ni que el sol encengui la pupil·la,
ni l’escalfor soterri el pou de pena
poden els llavis desfer-se en carícia,
pot l’entrecella desarrugar-se il·lesa.

Nit serena i callada
solcada per tot d’astres,
figura d’una estrella
alegre i confiada,
sense conèixer que era
destinada a extingir-se
dins el dolor feréstec
d’abandonar la vida.

Floreix el bosc
amb tota l’avidesa,
bressola el vent
l’esclat de la delícia,
i no sap res
d’alegries ferides
que els éssers greus
carreguem dia a dia.