Category Archives: Poemes ombrívols

Sacseja de por la nit
el cor espaordit i cec,
aletejant desbocat
per no esfondrar-se en l’abisme.
I ja de ple en la vigília
cerca donar nom de nou
a les fràgils coses minses
en què intenta sostenir-se.

Han d’esclatar guspires
d’un frec de sofre
amb un paper de vidre.
Una trobada
on hi hagi una mirada
fregant carícies.
I així a la terra erma
hi creixeran
arrels fràgils i vives,
que s’estendran
tenaces i constants,
per fraus i ribes.
Brostaran flors i fulles
a ple sol nu
esveltes i fornides.
I instant a instant
s’endurà un vent suau
llavors contínues.

No hi ha cap cant
que amoroseixi els dies
i el meu cor lent
fa trajectes debades,
només pretén
alleugerir el contínum,
cabdell de temps
de gran feixuga càrrega.

Em consola a mi mateixa
el meu propi braç,
el cos tancat al món
fent circular ventalla,
vulnerable i malalta
dins la fràgil crisàlide,
amb la beina ensorrada
i els ulls de plor coents.

I s’acosta la nit
amb ulls esperitats
per tot el buit que s’obre,
on penja una bombeta
ofegada pel fil.
Llàgrimes amagades
sota draps i cobertes,
el so dins d’una caixa
d’imatges que ressona
sense tocar el silenci.
I aquesta manca d’esma
que és no-res i ningú,
només el temps que llisca
granulós, tip d’abismes,
on al tossal d’una illa
una dona exhaurida
lentament s’extingeix.