Category Archives: Poemes ombrívols

Inerta com una estrella
faig giragonses en la nit parada.

Una carretera corba em mena
deserta i desolada.

El vent esquerp manifesta
la meva substància estranya.

La lluna freda m’envolta
de glaçada lluminària.

Sons esquerdats tallen vidres
i la nit acera l’aire.

Amb un calfred em redreço
l’aresta de l’americana.

Rebull la solitud
dins d’aquesta xardor,
el terra, els passos secs,
l’ànima, meteorit
encès al centre en flama.
És dolor incandescent
de tot el mal que campa,
que no té retrocés,
que ha ensorrat l’esperança.
La vida són pegats
simplement impulsats,
igual que aquells autòmats
de mecànic gest, màscara,
succedani humà
d’expressió trastocada.

Es desborda l’alegria
el carrer és un riu d’amants,
la joventut deixa petja
en el cor del carnaval

La dansa és inexhaurible,
bat el ritme fastuós,
cossos de nou primigenis
s’hi bolquen amb tot l’ardor.

Jo guaito darrere els vidre
la joia que passa arran,
massa tristor em foragita
d’aquest fulgor exultant.

Va veloç la nit,

carrers desolats
vora estacions buides,
llums grogues enceses
sotjant cantonades
entre espès tarquim.

Perdudes contrades
de fred condensat
assetjant les cases.

Parió el paisatge
al dol de les ànimes.

Escultura grega de l’antiguitat

És aquest fred que comença.
que arrauleix la solitud,
que ho xopa tot de tristesa

en un  lloc desballestat
de sol pàl·lid impostat,
de suburbi a la intempèrie,

i cauen gotes amargues,
descoratjades, d’angoixa
i el feriment s’allargassa.