Somou el temps
el dolor soterrat,
feroç s’instal·la
com un vast terratrèmol,
tot continent
ha estat desballestat,
mai cap instant
no ha aconseguit pas vence’l.
Corre el desfici
per carrers de ciutat,
qui ha estat ferit
crema en foguera densa,
tampoc rodar
no apaivaga el penar,
el tall terrible
borbolla i sangoneja.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Torna el sol,
s’arrapa com un rèptil
clava urpes
que esgarrapen i couen
fortes ungles
abrusades ferides
prem arran
contra cossos sensibles.
Repta el sol
per la pell que tatua
regalims
de suor i d’angúnia
un desfici
coent i xardorós
l’esgarip
s’ofega en la cremor.
Publicat dins de Poemes del sol, Poemes ombrívols
La suavitat de la tarda,
or vell i cel transparent,
alenar d’humitat i arbres,
en mi una angoixa latent,
certa per tenyir el respir
i emmetzinar la bellesa,
lluny de mi la veig fluir,
jo encerclada per la pena.
Fràgil per la soledat,
sensible a carícies tendres,
la tarda em ve a seduir,
jo segueixo en quarantena.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la tarda, Poemes ombrívols
Llums de Nadal
per tot arreu ja lluen
com antics somnis,
tots inaconseguibles,
tant d’encanteri
quan érem criatures
i crèduls crèiem
totes les fantasies
tant com l’amor
absolut de la mare,
com els vells contes
vivents sempre en nosaltres,
com l’espectacle
del dia i l’alegria
de descobertes,
meravella infinita.
Avui els llums
de Nadal són tan fràgils,
just regalimen
tristor a les voravies
igual que els somnis
d’infant, irrealitzables
tal com crisàlides
que mai no es desclouran.
Publicat dins de Poemes de Nadal, Poemes ombrívols
La boca no somriu,
resta només estàtica,
el cos lànguid i trist
resta immòbil i amb llàgrimes.
Ni aquest dia gloriós
de llum de sud filtrada
pot fer-me creure en res
ni tibar l’esperança.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,
ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.
Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,
i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.
Ara he clos els finestrons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits
forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que,
llarg,
vaig preme’t.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes ombrívols
Furtivament
i sense cap empara
cerco aixecar
la vora de conteses.
En solitud,
bastint castells a l’aire,
m’hi vaig fent lloc
mig dubtosa mig ferma.
Després no sé
on desar-me la vida
tan quotidiana,
voltada per tristeses,
però així moc
tot el sentit que em dreça,
de terra a cel,
alçada i molt més lliure.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes ombrívols
En un desert de presències
visc en plena solitud,
una sensació d’abisme
on ferma em retinc de caure.
I aquest no saber sortir-me’n,
i l’astorament que em glaça.
Prenc direccions no enraonades,
en un extrem planto fites,
cerco trencar eixos que aguanten
l’horror velat que em limita.
Sorgit d’un fondo dins meu,
voltant-me sempre em gravita.
M’esclafa la solitud,
perdo el sentit i l’origen.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 