Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
quina solitud i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.
No espero ningú,
com aquell que va
sol cap a la mort,
mans desenllaçades
de cap altre humà,
seguint un camí
no fressat encara,
estrenat per mi.
No elevo pas somnis
amb ningú, cap altre,
sinó amb mi mateixa
sota aquest estiu
xardorós i màgic,
sota d’aquest aire
magnífic que em tempta
al vespre expectant
a seguir vivint,
a anar afegint
bellesa al meu regne.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Sota ponts
i túnels soterrats
trota el tren
modern, entre vells boscos.
El paisatge
antic i ancestral
fa olor
de misteris molsosos.
I quin éssers
som aquests passatgers,
en quin món
hem sofert el viratge.
Hem desprès
l’arrel de tany vital
i hem perdut
la substància i la base.
I creiem
un luxe que ens pertany
tot el verd
de vegetació i arbres.
Hem segat
els vincles amb punyals
i ara som
esquifits i alienables.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la Mediterrània, Poemes ombrívols
Només em sento la veu
escanyada, amb un esforç
titànic per sobreviure,
un to atzarós, tot mentida
per tapar la mort solatge
luctuosa, inserida.
Publicat dins de Poemes, Poemes ombrívols
Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Max Gasparini
Penso en tot el que he estimat, en l’amor que no ha fugit,
altres, desapareguts com si no haguessin estat,
i en un amor soscavat i arrencat de soca-rel
-queda encara el clot sagnant on ja res no pot plantar-se-.
Una geniva sangosa on s’hi atura tota vida
amb fils elèctrics cremats, desfeta definitiva.
La sang a borbollons fresca és avui mig coagulada
-no em miro ni la ferida, massa extensa, massa trista-.
Com mirar de front la mort que en mi ha guanyat tant terreny,
de tant com ja la conec m’hi fet un jaç a la falda,
i vaig festejant la vida mentre duc la mort premsada
-hi soc donada en gran part, i hi vaig cedint i lliurant-me-.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Soc aquest bolic
que s’ajeu de nit
suós i pesant,
fatigós de somnis.
Humana olor,
humana tristor,
cabdell de pesars
arran l’esperança.
Una força fèrria
per seguir existint,
amb el patir antic
donat ja a la mort.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
A cops sento la mort
sotjant el meu voltant,
pitjant dins de l’angoixa.
Abisme i solitud
tan descoratjadora
que m’atueix i em colga.
Emergeixo de nou
i em barrejo amb humans,
la meva espècie i ombra.
I refaig l’iceberg,
la part del capdamunt,
de l’ésser que s’enfonsa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Que troni i que llampegui
i que el xàfec s’emporti
el dolor que batega
intens dins de l’obaga
encès amb foc de brasa,
tortura lacerant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Max Gasparini
L’amenaça del dia
circumda en totes formes,
o és la interna encesa
d’un meu motor maligne.
Defalleixo en fer front
a aquest horrible espoli,
a agressions contínues
que enfonsen i anihilen.
I el terrible botxí
que va decapitar-me
corroeix nits i dies,
em deixa corsecada.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 