Corre el flux tan costós de Nadal
sec, feixuc, on hi soc atrapada,
jorns amb fèrula d’una estretor que escanya,
sostre baix amb una ànsia ofegant.
Just a casa la solitud s’inflama,
no per llums ni cap sentor de festa,
el desert que a l’exterior s’escampa
pinça el cor, tenalla la consciència.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de Nadal, Poemes ombrívols
Corre endavant
aquest costós octubre
grapat al temps
de les quatre grans trampes,
feixuc, suós,
tots els racons col·lapsa,
en mi s’estanca
el bategar i la sang.
Jo, ballarina,
soc presonera exhausta,
fada de boscos
i d’amors i viatges
ara expel·lida,
dimensió estranya,
a terra immòbil,
malalta, anorreada
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Com sortiré de mi neutralitzant l’angoixa,
aquest ésser que soc, sol, deslligat de tot,
com en aquest setembre prepararé l’octubre,
com m’alçaré en columna, com prendré jo el control.
Soc algú negligit per qui tant he estimat
tot i que el meu amor no importa que s’estimbi,
ni tampoc té valor pel que és, pel que ha après,
i a l’àmbit de la mort just va perdent la vida.
Borralls de realitat s’apareixen, no es fixen,
i el temps esquarterat és el meu temps feixuc,
al centre carregat, sense espiral ni línia.
Tota enfonsada en mi, en un respir d’ofec,
sense ni agafadors, només em colgo endintre,
amb tot l’esforç surant al món incomprensible.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Sonets
Ja s’ha fet nit
però el dia no es derrota,
mig derrotada
em duu a casa el tren,
closa en mi,
sense closca, vessada,
tot traginant
l’espai que em té isolada.
No tinc noció
de com era la vida
amb els meus vincles
arrelats a la terra,
sense cap pes
levito sense perdre
el llast feixuc
nuat amb tristor i pèrdua.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Passen muntanyes
i cases rosses
entre els alts arbres
que fan el bosc,
la finestrella
els deixa enrere
sota el cel ample,
banyats de sol.
Corro amb el tren
entre l’espai,
la llum excelsa
tot ho fa festa,
sento endintre
l’ésser exhaust
que duc tothora,
que es desintegra.
Mai no hi ha treva,
mai som salvats.
Publicat dins de Poemes, Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Visc en un món
que sento esgotat
on tota sang
s’ha escolat de les venes
i fantasmal
s’estén pla i sense esma
i jo no soc
més que un ésser buidat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Mutilada de temps,
sotragada en foscor,
tot l’ample espai obert
se m’escola pel cos.
És massa immensitat
temps obert com un mar,
el meu ésser contret
no hi connecta ni espurna.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Com recuperaré el meu ésser més íntim,
esgotada a un país de brutors i somriures,
com alçaré el meu àlgid desig en terra meva
on em refaig molt lenta, on quan arribo em tanca
la solitud cruenta com una mort petita
dissolta en el vell magma d’essència que m’amara,
una mort que esterreca punxada dins del cor
enmig del temps que passa, on no aprofito el sol.
Com tornaré a aixecar-me després d’aquest viatge
en què l’ànima meva ressorgia i vibrava
en l’esdevenidor i també en altres ànimes.
Com podré jo afrontar aquesta gran fugida,
aquest retorn a casa, on qualitats intrínseques
del tot vigents i vives són inutilitzades.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Sonets
L’he après de la meva mare, aquest anar de plor en plor
amb una força adreçada malgrat tot l’atuïment
a aixecar-se i resistir, a seguir estimant-ho tot,
a acariciar-ho amb la vida. Només és que jo em rebel·lo
sense por ni a la mort. Plor i plor, força més força,
no permeto la ignomínia, rescato la dignitat
i amb ella vull ser lliure. Dona com la meva mare,
torno de la força al plor, el nostre escull i estigma.
Publicat dins de Poemes, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
El meu món sempre amb la incertesa
tan incerta com l’hora de la mort,
em defenso no tancant cap portella,
em condemno isolant-me en un clos.
És el lloc on m’hi trobo segura,
no s’hi encenen patirs ni tensions,
si no puc retenir a qui escullo
no tinc goig ni temps per qualsevol.
No sé viure en terreny intermedi,
soc a un angle extrem, existencial,
mig estesa a terra, horitzontal.
I així passa que em deixo abandonar
per tothom mentre resto perplexa,
d’abandó i oblit m’és la dolença.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 