He fet tots els dibuixos
d’un vell calidoscopi,
els reflexos, llambrejos,
la seva infinitat.
I han anat girant lentes
a èpoques les peces,
apressades a estones,
de vegades frapants.
Tot el circuit del viure,
els colors conjuntats,
discordants, fastuosos,
mal o ben encaixats.
La figura existia
i en cada forma nova
l’ànima m’hi vivia
mutable, transitant,
sempre oberta al nou aire,
al moment que s’esquitlla,
al tallant de la vida,
a aquest fruitar i finar.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
No vull tocar
el meu dolor
que a brasa viva
va obrint ferida.
Així n’aïllo
la combustió,
però igual devora,
igual calcina.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Tot diu adéu
al temps passat.
És aquest aire
que s’acomiada
movent onades
com una mà
fixa, aturada
allà enrere
que va tot lenta
com esfumant-se.
És també l’hora
cap a foscant
d’un jorn formós
que ja declina,
la seva empremta
exuberant
és un miratge
que va esvanint-se.
I és clar, soc jo
amb els meus anys
qui va allunyant-se
d’allò que fora,
estius gemats,
felicitats
i un dolor que
tot ho perfora.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes del temps, Poemes ombrívols
Farcida de vida vaig caminant d’esma
com just despertada d’una clatellada,
dins d’un estatisme de cos i de cara
pel dolor que el viure a cops m’ha infligit,
cops com destralades trencant la columna,
esbotzant el cor, foradant cervell
i vísceres tendres. Amorfa i callada,
del tot isolada, del tot esclafada,
amb el pes del cos, sargit amb sang seca,
avui ni conec què és el que m’aguanta,
em mantinc inerta per no caure a plom
al voral salvatge on s’obre l’abisme,
així puc romandre-hi sense ni equilibri,
dins del pensament, la gràvida mort.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Saps?, faig la mateixa cara
que el temps en què em vas trair
a mi a nosaltres al món
perduda i sense esperança
habitada per la mort.
Quaranta anys exactes ara
amb altres amors perduts
esgarrifós malefici
que m’estalona sens fi
habitada pel desfici.
Just ara començo a veure
el musell del llop sortint
sota la màscara plàcida.
Bé que me l’han ensenyat
les persones més amades,
i en mi s’han abraonat,
m’han urpat i mossegat
i m’han deixat dessagnant-me.
I si moria, ni cas,
ben sola he hagut d’aixecar-me.
Han passat ja quaranta anys,
vint-i-cinc, vuit, com si res,
i sempre he seguit penant
sense poder explicar-m’ho,
rosegant-me punys i ungles.
I bé, és simplement així,
així és com l’espècie mana,
no cal sublimar ningú,
tot és la matèria humana.
I sense fer escarafalls,
i sense ni herois ni mites,
cal fer el camí endavant,
potser he estat també un monstre
per algú que m’ha estimat.
Resta anar construint l’ètica,
tenir els puntals ben fixats,
anar vers la plenitud,
refer sempre la tendresa,
sempre tornar-se a donar
conscients d’aquesta saviesa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
La teva mà sensible restà a tocar del somni,
la joventut ardent sota el sol dels estius,
endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
i la nit es va fer boca de llop tancada,
amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
que mai més va deixar-te, a cada mossegada
se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
i constant conjuraves, fervent com un infant,
aquella lluna jove, l’influx en què restares,
l’instant en què tocaves el seu hàlit celeste.
Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
Sense cap rebel·lia, vas anar conformant-hi,
astorada que els astres no et llancessin cap corda
ni abaixessin la lluna, ni t’esperés cap alba,
ni cap final feliç vingués a rescatar-te
de l’ofec de la forca, dins la nit violentada,
tapats amb la mordassa els teus crits més agònics.
Però no vas rebel·lar-te. La teva por ferotge,
amb verí inoculada, va fer esbarriar el somni,
i vas oferir, oberta, a totes les rapaces
la teva carn formosa, fins a esdevenir espectre.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a dones
Tot s’ha precipitat a aquesta lenta mort,
dura supervivència, escruiximent de temps
on s’imposa el valor, aixecar-se dempeus
per surar i avançar, per rescatar retalls,
tons, formes, moviment, fragments de mons sensibles.
Així visc sense plor si bé soc plor complet
en una nit que em colga, amb el dolor sencer.
Que fugaces les roses, quin fal·laç somieig.
Van rodar els temps d’amor com un imperi antic
els carreus fracturats, les columnes trinxades,
l’alt cel esquarterat tot fet una despulla,
totes les savieses una a una estimbades.
Encara avui esglaia com ressona l’abisme,
quan ja tot és ruïna incorporada en mi.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols, Sonets
En tot el meu garbuix
de pensaments de nit
hi ha assolats els dolors
d’estimbaments d’amors,
absoluts del meu temps,
els que em constitueixen.
El doldre-me’n va amb mi,
amb la vida esqueixada,
i sense ni un amor
em demano astorada
si avui tot és perdut
desistint d’esperança.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
M’aguanta el plor la inèrcia del viure,
el moviment, que no deixo aturar-se,
tot se sosté, entretingut i minso
sense batec, amb tota arrel truncada.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 