Al fons de tot, quan calles al telèfon,
noto rabent la teva feroç crítica,
ben soterrada però del tot evident,
i sé que creus que allò que jo em gasto,
tot el que visc, és el que et dec a tu.
No saps l’abast de la meva rialla,
de la tristor que se m’atapeeix,
ni de la fonda, glaçada indiferència.
(Acte 1)
Publicat dins de Poemes ombrívols
S’eleva àlgid aquest dia d’agost
esponerós de verd i florits arbres,
estrany estiu, tot pla, rases vacances,
sense arriscar-se, sense eixir del confort.
Cal redreçar l’energia dels dies,
traçar camins entre coent calor,
donar valor al temps que ara se’ns lliura
sense viatges i sense anar al galop.
Feta de temps, cal que empleni l’espai
que just conté, amb la meva energia:
tres coordenades, base de tota vida.
Equilibrar-les ha de ser el meu mester,
sigui aventura o sigui bruixeria,
o el quotidià camí de l’anar fent.
Henry Fuseli
No tinc ni un sol son plàcid.
Sempre perdo el meu fill en els somnis feixucs,
o em traeix, i l’angoixa fibla tota la nit.
Ni un sol somni plaent on hi hagi algú que em triï,
m’adreci una carícia, faci el món complaent.
Amb el dolor em desperto, com si fos atuïda,
i així la meva vida és l’esforç de reeixir.
De dia, tot precari, improviso el meu viure,
cerco diàries fites, belles, de matí a nit.
Publicat dins de Poemes, Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Ballava jo pels salons, extasiada
per aquell somni que s’originava en tu,
seguia la teva aura, el teu cabell lluent,
el teu somriure compassat amb la nit
com algú amb qui per sempre m’hauria engalzat
en les nits caloroses brollades per tots dos,
però jo era aquest ésser sol i aïllat
en la seva espiral de seducció, nuada
en si mateixa, a qui la tendra nit esquivava,
de qui s’esquitllava com la música sublim
que regalimava al cor bategant de la festa,
entorn de tu mateix, i t’elevava al somni
crepitant d’una trobada d’amor extrema,
aquella que s’estremeix de felicitat
i no deixa rasa per on s’escoli el dolor,
on tu t’erigiries en el seu tendríssim
vetllador, custodi d’un encís que no té
més mesura que el guiatge dels astres,
estrelles terrestres nosaltres, bategants,
centellejant al seu propi firmament
on l’existència es desborda, inacabable.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Onades del meu temps s’agiten
si el remoc amb els braços com ales
a la meva voluntat i ritme,
amb l’esforç de moure un aire estàtic,
a cops dens, fred, sòlid, calorífer
on sovint les ales pesen massa,
a voltes se senten esquifides
i aleshores ve un ofec que esclafa.
El coratge és sempre indefugible,
i ajuda a empentar l’aire compacte
la buidor propensa del meu viure,
ara transformada en aliada.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pàtria, Poemes ombrívols
Corre el tren en el temps, l’estiu provisional,
carregat de nostàlgia, de vivències d’enrere,
del despertar del món, els estius sense treva
desbordants, succeint-se, i aquell amor traçant
avingudes per viure. Resta tot tan roent,
vívid i inaccessible, i és en aquest escaire
on el món va a l’abisme i se m’enduu cremant
amb un pes de vertigen. Encara visc allà,
en la veritat concisa de qui érem tu i jo,
abans de desmentir-se.
No soc ningú
sota el sol de l’estiu.
Trio camins
que vull vitals, feliços,
moc energies,
bellesa que destrio,
i passa llis
cada un dels dies meus,
només que jo
l’empelto de volença.
És solitud
tota ben recoberta
d’un benestar
que senzill m’embolcalla.
No soc ningú
si no sento en fondària,
ja vertical,
sensorial i ufana.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Passen els llenços dels dies, àgils,
gairebé ingràvids, com una llum,
les nits feixugues, malsons, tortures,
dolors estèrils que fan d’intrús.
S’escola vida esbraveïda,
raja la saba en substrat erm,
es perd substància, el temps naufraga
i l’arbre magne rau al desert.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Llavors encara havíem de viure trenta anys més
i per allà on corríem no hi rondava la mort,
el sexe resplendia, nits amants transcorrien
i hi havia bolcada sobre meu la passió
teva, definitiva. Allà, sense saber-ho,
raïa la cruïlla on començar a ser adults,
a prendre decisions grosses, indefugibles,
a equivocar els amors, a triar les florides.
Llavors, quan tota mort era inconcebible
i només hi cabia empentejar la vida
des dels éssers ferits que en cada un es fermava,
vulnerabilitat, i les necessitats
més urgents i colpides, vam separar el camí,
vam tenir altres fills que mai no van ser els nostres.
Va ser només potser que ens vam demanar massa,
amb aquell l’absolut que entre tots dos creixia.
Queda l’amor colgat a dins la teva tomba?,
el caure de genolls, rendit, per estimar-me?
Només per oferir-te’m, com una immensa súplica,
amb l’ànima arraulida, corries cap a mi,
el teu ésser sencer just penjant-te d’un fil
demanant-me que jo t’acceptés fins al límit.
En mi resta tot viu, i ets el que en l’existència
més gran pot anhelar-se. Però érem massa febles,
massa gran la desgràcia que ens havia trencat,
anterior a trobar-nos, els llocs equidistants
amb llunyans domicilis. El temps que vas ser meu,
ja veus, eternament, sense ni sospitar-ho,
em va convertir en teva, quan la mort no existia
i era només la vida la que ens agombolava.
Em vaig perdre en tu, sense ni imaginar-ho,
i avui, trenta després, ara que ja has marxat,
quan la teva existència em colpeix incisiva,
la teva mort es clava en terra inabastable,
i amb tu també em colgo perduda i desolada
per tornar a acaronar-te, per poder així escollir-te.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes ombrívols
Per a Laurent Sansen
Tu te n’has anat
i el teu buit tallant
perfora la terra,
concentra l’esquerda
de la plenamar,
forada el desig
de la lluna encesa.
Tu te n’has anat
i es romp el pilar
sòlid de la terra,
i la teva mort
d’escorça feréstega
colga amb tu l’amor,
em soterra entera.
Publicat dins de Poemes, Poemes de traspàs, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 