Amb una sabata, només simulada,
i amb una espardenya mig espellofada,
així deambulo per camins del món.
Una ala de l’ànima rossega per terra,
polsosa, nafrada, no aixecarà el vol.
Hi penja el dolor que no pot drenar,
el feixuc turment, l’expressió amarga.
Així, contrafeta, vaig amunt i avall,
ésser foradat per bala mortífera.
L’ala, com la mort, me la premo endintre,
i amb silenci accepto l’esvoranc de dol,
que mai no traspua, i ni en dic el nom.
Encara soc en uns llimbs
de solitud, nits marcades
per malsons i angoixa al llit,
sense trobar eixida o casa.
Una amenaça planant
damunt de la meva vida
em té sagnant el costat,
soc ferida i enfondida.
Tot al meu voltant, el buit,
si caic, tant li fa a qui sigui,
soc a l’escapçat voral
i la terra es va engrunant.
Així passo jo aquests dies,
amb nits que tremem de por.
Però si bé a cops defalleixo,
faré front a tots voltors.
I en mi segueix l’angoixa,
aquest mal que em devasta,
que no em deixa afrontar
la vida quotidiana,
els canvis turbulents
viscuts com a amenaça.
Son massa adversitats
i ferides que em marquen.
És l’octubre calent
com si fos un ple estiu,
i en els seus jorns solells
endins va macerant-se
el neguit colossal
d’una vida arranjada,
on poder lliscar en pau,
fruir sense estocades.
Potser és una quimera
compartida i humana.
Després de cinc jorns penant
a una gruta turmentosa,
d’un matí torrencial,
de pluja tumultuosa,
de davallar a un infern
de dolor a tota la còrpora,
d’enfonsar emoció, seny
en un pou sutjós d’angoixa,
just ara despunta el sol
a l’inici d’una tarda
que tanca aiguats sense nom,
que deixa al seu pas catàstrofes.
I jo cuito per sortir
del cau on soc enclaustrada,
amb l’ànim en tremolor,
un pes humit a l’espatlla,
la consciència no reeixida
que soc una dona ufana,
sinó plena de foscor,
entre dolor enfangada.
Ni amb els mateixos vestits
soc segura d’agradar-me,
però avanço amb pas elegant
si bé la pau és llunyana.
Mirallejo entre clarors i ombres,
ve el sol fort, que malda per entrar
dins la cova que és la meva història,
un pou fondo sense regurgitar.
Com les fulles d’aquesta primavera
bella i nítida, que van llampeguejant,
també el sol vol inundar-me endintre,
però fa via a estrats superficials.
Com un mal, la foscor que em té presa
densitat, pantà que va xuclant,
esborrona la massa atapeïda
que em constreny sutjosa i m’invalida.
El sol viu vol obrir-hi una escletxa,
però el seu ímpetu no hi pot pas penetrar
tanmateix, sense somnis, com llega,
el seu raig fa conhort i costat.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Quants estius estèrils,
deserts sota el sol,
la pell estriada.
Sense expressió,
sense passió,
assedegats d’aigua.
No-res persistent,
tot desistiment,
abissal mancança.
Potser just m’exclamo
sense sospitar
que això és vida humana.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Ros Ruseva
Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat,
en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat,
per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar,
ben sola, deslligada, solitària al meu llit,
la natura que clama tendreses i delits,
me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat,
sense cap saviesa, amb minsa voluntat,
tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,
alçar també aquest dia esponerós com l’or,
trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua,
rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,
geni de l’oceà. I lleument besllumar
aquella que seria en la gesta cabdal,
enamorada i rica de l’amor fet real.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes del mar, Poemes ombrívols
Gaston de la Touche
L’angúnia d’aquestes festes
escarbotades al temps,
s’atura la vida entera,
trenca el teixit l’energia,
i les bagues esllanguides
són aquest defalliment.
Enmig de la primavera,
l’estació inestable,
ara plou, ara fa calda,
el meu cos mig plany, mig balla,
i soc dins un gran sopor
amb consciència de la mort.
Bé he de salvar aquests dies,
fer miques la letargia,
agafar el tren, trobar casa
dins de la ciutat versàtil
que tiba i emmiralla,
amb mar a tot el voral.
Les amistats, totes fora,
un turment que dins xarbota,
i resto una pelleringa
fins que no agafo els dos rems
i m’invento, i m’encamino
cap a una fita plaent.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Em ve la música buidada de tot somni
d’aquests meus versos que jo voldria escriure.
Està esgotat el meu viure, no afina,
no rep l’embat de cap nova energia,
un transformar-me en matèria vibrant,
transparent, clara, remorosa, exultant,
solcant un món just desvetllat en mi,
trencant la rècula d’aquests infinits dies,
sense penar, però amb una rodadissa
feta de temps que es repeteix, que cau.
Del tot a punt n’és l’ésser meu serè
que empal·lideix dins quotidianitat,
sols l’alegria vull pel meu cos i fat,
tot vessant versos magnífics, musicats.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes ombrívols
Ned Axthelm
Soc la dona
que espera autobusos
a la llinda
d’una cantonada,
tot cercant
el sol que encoratja,
amb destí
incert, destriable.
Vaig deixant
l’esguard al paisatge
quan soc dalt,
ja des del seient.
Puja gent,
tot és aliè,
i no em resta
ni topant ni fe.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 