António Gomide
Cap al l’aire entendrit venta el mar tebior,
dialoga l’orquestra i la dansa fluctua,
cadència delitosa de passió que abrusa
bategant, lleu i alada, entre nacre i cotó.
Damunt la sorra molla una parella balla
al so d’una sonata fluint amb fruïció;
tres músics a peu d’ona la toquen amb fervor
mentre el mar blau turquesa bressola la seva aigua.
La dona és la passió, vestit vermell de dansa,
que les notes intactes fan bressar de dolçor,
el sol és clar de lluna que vessa d’escalfor,
l’aire és de mel i encís en el capvespre plata.
Bellesa convocada amb les parpelles closes,
amor al ple invocat en la forma d’un cor
que la dansaire porta obert al seu escot,
i mulla el seu delit en la mar encantada.
El temps tria per sempre aquest bell aliatge
–si se n’anés d’aquí no trobaria lloc–.
Fondària d’existir, delícia afruitada,
navega al mar feliç l’avenir en una barca.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 