Em recupero a mi
en la mesura humana
en el vent que somou
sensualitat daurada,
on arriba el brogit
de les flors i dels arbres
una ancestral carícia
de la terra encisada.
I a dalt, tot l’immens cel
sencer d’un blau intacte,
el sol, lluent, batent,
vessant, perlejant màgia.
És la bellesa plena,
estesa, desplegada,
on deixar-s’hi habitar,
on renéixer sens màcula.
I recau la passió
al meu cos lúcid, bell,
el vent arremolina
el meu cabell ardent,
el meu cos també ofert
a sota de l’abric
d’aquest fullós desembre
que mai no ens desabriga.
I rodo enmig del temps
ple dels dons que es generen
en mi, que soc a imatge
de la terra i del cel.
Quants mil·lennis no em formen
de jorns, llunes de plata.
El meu plaer sens màcula
estès enmig de l’aire.
És l’aire del món que renta,
fa voleiar la faldilla,
bressola el cabell airós,
té esguard blau de latzurita.
Ve tot impregnat de temps,
ple de saviesa antiga,
porta l’olor penetrant
d’una primordial carícia.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes del temps, Poemes del vent, Poemes sobre la bellesa
Venia aquest vent,
llunyà, obstinat,
recorrent la terra
des del firmament,
sol en el seu gènere,
tot absort en ell,
com si explorés
terra despoblada.
Col·lidia amb mi
esbullant cabells
m’esculpia el rostre,
tot el meu perímetre,
em palpava, expert,
m’entortolligava,
i íntimament,
delerós, conscient,
amb tot el seu tremp
ferm m’escodrinyava.
Fins que, cautelós,
de mi es deseixia,
assenyat, silent,
em deixava anar,
girava cos, mans
vers terra llunyana,
sabent que jo no era
qui amb passió cercava.
Torno a les pèrdues, aquest estat volàtil
on corre el vent antic que acaricia,
sense futur, solament compadint-se,
i resta estàtic el llampurneig del sol.
Miro l’espai, enllà l’alt cel que regna,
guaito la terra magna fins als confins
i sé que he de temptar noves conquestes
on fer solatge el meu ésser fornit.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes del vent, Poemes ombrívols
En el vent voleien els tendals
i les fulles dels arbres s’electritzen,
mocadors de noies tots llampants,
acompanyen els seus frescos somriures.
*
Una aroma de festa major i fast
de cop gira i ens envolta fluïda,
i un encís intacte i bategant
un instant com or es precipita.
Publicat dins de Poemes del vent, Poemes solars
Tarda de vent
transparent i fibrós,
fulles caigudes
estergeixen el terra,
tons rojos, grocs,
marronosos cruixents
amb fines puntes
com si fossin estrelles.
Tarda de vent
amb el cabell tot ros,
les mòbils branques
t’acaronen la pell,
fan de serrell
al teu front lluminós,
tarda punyent
de somnis sense espera.
Tarda de vent
enlluernat de llum
manifestant
la potència primera,
de tu jo prenc
la saba i el sabor
i al cos em resta
la teva força i festa.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes del vent
I com solca el vell vaixell
el mar blau tot ple d’onades,
avui és dia de vent,
i el velam va de gairell,
però es redreça a cada passa.
Els mariners al timó,
als rems, al lloc de vigia,
aguanten la impulsió
d’un mar sense horitzó
trencant les ones de vidre.
Publicat dins de Poemes del mar, Poemes del vent
En aquell indret bufava el vent
i corria potent entre els boscos,
empenyia la nit sense rems
cap espais d’intimitat desclosos.
Amb la torxa del vent terrenal
s’encenien roges les estrelles,
s’obria aleshores, anhelant,
una cambra d’amor sense espera.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes del vent
Corre el vent del sud
com un mar sobre els camps de cotó,
i en el seu suau tacte alena un blues.
Es desfila la flor
de l’essència dels càntics profunds
que travessen tota la regió.
I la seda lluu
en les mans on vibren els acords
negres com la fusta de banús.
Publicat dins de Poemes del jazz, Poemes del vent, Poemes i balls, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 