Category Archives: Poemes del vent

Aire de mar

Aire de mar delitós,
amb tu el meu cos fa onades
de sol i del blau que maures,
i un ocell vola veloç.

Aire de mar, seda alada,
m’acarones amb passió
i el meu cos és l’expressió
dels circells amb què m’abraces.

Aire de mar repicant
als meus turons i planures,
ets sensitiu i m’empeltes
del teu art sense mesura.

Aire de mar, em consents
fent ressorgir amb mi la vida,
la més pura i més audaç
del teu brollador i signe.

Aire de mar, déu ardit,
ets l’equilibri que empenta,
sostens amb la dolça mà
la bellesa del planeta.

Aire de mar, cos fadat,
somous l’aigua cristal·lina
i ets de matèria fimbrant
sense pes, de promesa íntegre.

Aire de mar, bell esguard,
mous les veles de delícies,
tibes ferm núvols i naus,
i l’oceà al teu tremp vibra.

Onades

S’estremeix l’aigua del mar
per la delícia que brinda
la gran tendresa del vent
sota el sol roig del migdia.

Eleva i rulla a la riba
belles, sensibles onades
pel plaer incandescent
que sent, per mai no oblidar-se’n.

Llevantada

S’ha desfermat vent, pluja
enmig de la tardor
d’esponerosos arbres
que deixen la llavor.

Plou sobre torres, murs,
són les tres de la tarda,
s’han d’encendre ja els llums,
fer de foscor clariana.

El país s’ha enfosquit
al pas de llevantada,
com un temps prehistòric
on jeuen dinosaures.

Dins el tren, escalfor,
calidesa callada,
per la finestra, el bosc
desdibuixat per l’aigua.

Tothom va a un destí
que li és indefugible,
ningú seria al tren,
ningú s’hi exposaria.

Infinita

Un aire meravellós
em fa retornar a la vida,
ve onejant, rasant, fregant,
renta de suor i calitja.

S’acosta a la terra ferma
seriós, profund, sensible,
va esculpint els sentits, pell,
fent-me com ell infinita.

Vent

Giambattista Tiepolo

El meu referent
és la solitud
en aquests carrers
sensuals del vespre,
en un riu de vent
que és un mític déu.
Ve de l’infinit,
sol com jo mateixa.

Goig de la tarda

Una tarda d’octubre, el vestit, seda i flors,
la tendresa a les puntes de dits, llavis, al cor.
L’aire em fa voleiar l’amor alçant faldilles,
fregant ferm i suau el meu cos d’ofert viure.

M’acarona indolent i seductor em captiva
sota un cel primordial, entre els arbres que vibren.
Vaig acariciant amb l’esguard tot el cicle
de natura en el goig de la tarda infinita.

Tèrboles ventades

Un diumenge ventós
de sol espaterrant,
la fredor encara a l’aire.
Vestits esbarriats
de primavera, hivern,
canviats tres vegades.
Moment de transició,
l’ànim desajustat,
desconcert a tot l’ample.
També el camí segueix
aquest dia confús
de tèrboles ventades.

Seda blava

És un moment immers
en el plaer de l’aire,
del cos harmoniós
vestit de seda blava
de tots els tons, creats
per la bellesa d’Índia,
quin goig el seu llegat,
mil·lennis que m’abillen.

Es va movent el temps
ritmat de flors i plantes,
del lent trànsit de gent,
de cadenciosos arbres,
Soc on jo vull estar,
les meves feines fetes,
a l’agenda anotades
les línies que em sustenten.

Enmig del benestar
de vida bella i plàcida,
d’íntim plaer assolat,
em prenc temps per fer càbales.
No hi té cap lloc l’edat
si es viu en roentada,
si ets lliure i l’avenir
menes amb ferm coratge.

Poncelles de vent

Avui s’envola l’aire
alegre a tots racons,
fa voleiar faldilles,
cabelleres al sol.

I s’enriola i gira,
i s’arrombolla amb goig
al teixit de la vida,
i embasta il·lusions.

Sota el cel blau més pur
tot festiu joguineja,
deixant de vent poncelles
a la pell que festeja.

De corol·les i pètals
ens deixa senyalat
el cos, que ens irradia
bellesa i levitat.

Ornament

Tot és ple profusament
de les formes més precioses,
d’arquitectura, natura,
entre el cel pur, sol d’estiu,

i un aire net i feliç
que disposa en equilibri
el meu ésser, pensament,
l’estimació amatent,

tots els desitjos possibles
entre aquesta ingent bellesa
que orna fondament i intensa
la meva estada a la vida.