Category Archives: Poemes del vent

Infinita

Un aire meravellós
em fa retornar a la vida,
ve onejant, rasant, fregant,
renta de suor i calitja.

S’acosta a la terra ferma
seriós, profund, sensible,
va esculpint els sentits, pell,
fent-me com ell infinita.

Vent

Giambattista Tiepolo

El meu referent
és la solitud
en aquests carrers
sensuals del vespre,
en un riu de vent
que és un mític déu.
Ve de l’infinit,
sol com jo mateixa.

Goig de la tarda

Una tarda d’octubre, el vestit, seda i flors,
la tendresa a les puntes de dits, llavis, al cor.
L’aire em fa voleiar l’amor alçant faldilles,
fregant ferm i suau el meu cos d’ofert viure.

M’acarona indolent i seductor em captiva
sota un cel primordial, entre els arbres que vibren.
Vaig acariciant amb l’esguard tot el cicle
de natura en el goig de la tarda infinita.

Tèrboles ventades

Un diumenge ventós
de sol espaterrant,
la fredor encara a l’aire.
Vestits esbarriats
de primavera, hivern,
canviats tres vegades.
Moment de transició,
l’ànim desajustat,
desconcert a tot l’ample.
També el camí segueix
aquest dia confús
de tèrboles ventades.

Seda blava

És un moment immers
en el plaer de l’aire,
del cos harmoniós
vestit de seda blava
de tots els tons, creats
per la bellesa d’Índia,
quin goig el seu llegat,
mil·lennis que m’abillen.

Es va movent el temps
ritmat de flors i plantes,
del lent trànsit de gent,
de cadenciosos arbres,
Soc on jo vull estar,
les meves feines fetes,
a l’agenda anotades
les línies que em sustenten.

Enmig del benestar
de vida bella i plàcida,
d’íntim plaer assolat,
em prenc temps per fer càbales.
No hi té cap lloc l’edat
si es viu en roentada,
si ets lliure i l’avenir
menes amb ferm coratge.

Poncelles de vent

Avui s’envola l’aire
alegre a tots racons,
fa voleiar faldilles,
cabelleres al sol.

I s’enriola i gira,
i s’arrombolla amb goig
al teixit de la vida,
i embasta il·lusions.

Sota el cel blau més pur
tot festiu joguineja,
deixant de vent poncelles
a la pell que festeja.

De corol·les i pètals
ens deixa senyalat
el cos, que ens irradia
bellesa i levitat.

Ornament

Tot és ple profusament
de les formes més precioses,
d’arquitectura, natura,
entre el cel pur, sol d’estiu,

i un aire net i feliç
que disposa en equilibri
el meu ésser, pensament,
l’estimació amatent,

tots els desitjos possibles
entre aquesta ingent bellesa
que orna fondament i intensa
la meva estada a la vida.

Ancestral carícia

Em recupero a mi
en la mesura humana
en el vent que somou
sensualitat daurada,
on arriba el brogit
de les flors i dels arbres
una ancestral carícia
de la terra encisada.
I a dalt, tot l’immens cel
sencer d’un blau intacte,
el sol, lluent, batent,
vessant, perlejant màgia.
És la bellesa plena,
estesa, desplegada,
on deixar-s’hi habitar,
on renéixer sens màcula.

Plaer estès

I recau la passió
al meu cos lúcid, bell,
el vent arremolina
el meu cabell ardent,
el meu cos també ofert
a sota de l’abric
d’aquest fullós desembre
que mai no ens desabriga.
I rodo enmig del temps
ple dels dons que es generen
en mi, que soc a imatge
de la terra i del cel.
Quants mil·lennis no em formen
de jorns, llunes de plata.
El meu plaer sens màcula
estès enmig de l’aire.

Aire que renta

És l’aire del món que renta,
fa voleiar la faldilla,
bressola el cabell airós,
té esguard blau de latzurita.

Ve tot impregnat de temps,
ple de saviesa antiga,
porta l’olor penetrant
d’una primordial carícia.