Paul Cézanne
En la pau de la tarda tranquil·la,
quan els arbres traspuen verd i ambre,
la claror cau potent i concisa
i en colors poderosos s’encarna.
En el goig de la tarda rotunda,
dins el bar, asseguts a una taula,
dos bohemis amb el seu temps juguen
apostant-se’l a un joc de cartes.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes de les estacions, Poemes del temps
Tarda de mullena i el verd que s’esponja,
l’aire dens de pluja bufega i escombra
el passat, els anys, d’on l’amor retorna
tènuement, callat, amb totes les formes.
La mare, a la infància, o un home que arbora,
i el fill, de la mà, tornant de l’escola.
Aire que al present escampa en rodona
amors que han restat, vols de papallona.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la tarda, Poemes del temps
Impertorbable, l’ull del temps gira
penjant de l’alta volta del cel,
el temps etern que es difumina
per l’espai ampli, pertot arreu.
El seu ull compta la nostra vida,
els minuts minsos, els lleus segons,
i amb la greu dalla de la mort fàtua
d’arrel ens sega un dia del món.
Publicat dins de ., Poemes del temps
Ha envellit
la puresa del temps,
molsa i verdet,
humitat i desgast.
Damunt hi repten,
dracs carnuts, les arrels
d’un món gegant,
vegetal i voraç.
Resten pacients
el vells déus vetlladors
dreçant l’arquitectura
delicada dels anys.
La saba primitiva
rosega l’esplendor
d’aquest, el nostre temps,
efímer i fugaç.
Publicat dins de ., Poemes del temps
Plàcidament
s’estan al temps
les dolces nenes
mentre fluïen
colors de cel,
roses de mel,
tendreses lleus,
aigües tranquil·les,
dins d’una tarda
feliç i clara
que al si conté
melancolia.
I bufa un vent
que s’enduu amb ell
el fil del temps,
imperceptible.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes del temps
L’aire somou el temps
massa sol i ferit
endinsat en el seu tremolor,
en la seva fragilitat.
Passen escenes de mort
dins el silenci emmudit,
cauen llàgrimes de temps
com gotes de sang d’una ferida.
Es va escolant el respir
pels forats d’un no-res
esfilagarsat, diluint-se.
La nit opaca cau a pes
emmotllant-se a la pell
amb què hem de viure.
Publicat dins de ., Poemes del temps, Poemes ombrívols
No esdevindrà cap miracle
de la boca del temps
oberta, escopint dies.
Cap rescat ni alenada
sinó la roda absurda
dura i repetitiva.
Només el marciment
del cos sota un corrosiu
de temps tenaç i lent
d’on serem expulsats
sense cap pal·liatiu,
esgotats i sobrers.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del temps
De tant esperar
el desig s’ha esmussat,
el cos ha canviat,
els ulls s’han entristit,
el cor s’ha empetitit,
la desolació ha mudat
la humana forma,
i s’ha anat acceptant
amb esforç
la vida sola,
sense creences ni somnis,
només amb mig respirar,
de tant temps d’esperar.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig, Poemes del temps
S’estira la corda tensa de la tarda
i el sol penja del filferro de l’estenedor,
es mou calenta la brisa amb olor de pinassa
i només el meu respir en trenca la remor.
Nua en el temps incommensurable,
amb la mirada nua traspasso el teu oblit,
de la teva terra he estat arrencada,
travessa el timpà del so el meu neguit.
Lluny, en la distància incomptable,
fa girs atordits l’ocell del nostre alenar,
la flor de tarongina és al meandre
que escola el temps que no es pot agafar.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 