Category Archives: Poemes del temps

Seda blava

És un moment immers
en el plaer de l’aire,
del cos harmoniós
vestit de seda blava
de tots els tons, creats
per la bellesa d’Índia,
quin goig el seu llegat,
mil·lennis que m’abillen.

Es va movent el temps
ritmat de flors i plantes,
del lent trànsit de gent,
de cadenciosos arbres,
Soc on jo vull estar,
les meves feines fetes,
a l’agenda anotades
les línies que em sustenten.

Enmig del benestar
de vida bella i plàcida,
d’íntim plaer assolat,
em prenc temps per fer càbales.
No hi té cap lloc l’edat
si es viu en roentada,
si ets lliure i l’avenir
menes amb ferm coratge.

Plaer estès

I recau la passió
al meu cos lúcid, bell,
el vent arremolina
el meu cabell ardent,
el meu cos també ofert
a sota de l’abric
d’aquest fullós desembre
que mai no ens desabriga.
I rodo enmig del temps
ple dels dons que es generen
en mi, que soc a imatge
de la terra i del cel.
Quants mil·lennis no em formen
de jorns, llunes de plata.
El meu plaer sens màcula
estès enmig de l’aire.

Aire que renta

És l’aire del món que renta,
fa voleiar la faldilla,
bressola el cabell airós,
té esguard blau de latzurita.

Ve tot impregnat de temps,
ple de saviesa antiga,
porta l’olor penetrant
d’una primordial carícia.

Temps meu

Avui el temps és meu,
allargassat, immens,
amb una densitat
tan transparent com l’aire.
I tant el vull fruir,
amb tantes il·lusions,
que van encavallant-se’m
els camins a seguir.
Duc la bellesa en mi,
tota la pau de l’ànima,
i una esquerda esberlada
al meu ser i destí.
Poca cosa, però,
davant de l’infinit.
Aviat es clourà
en l’esvoranc del temps
finit de mi mateixa,
que avui tinc tot per mi,
que desitjo fruir
com si fos també eterna.

Plena aura

Es va refent
el meu teixit,
es va expandint
la potent saba
pels vells racons
de foscor greu,
per la pell dura,
vitalitzant-la.

Es va nodrint
l’ésser sec meu
de l’harmonia
que el món abasta,
d’una dolcesa
fins al confí,
d’una bellesa
vibrant i càlida.

Va ressorgint
el meu cabal
i resplendint
en parts esparses.
Just soc enmig
dels dies rics,
els que em generen
fins fer plena aura.

Al compàs dels astres

J. M. Román Francés

Em sento a casa com una figureta
just col·locada en una estreta lleixa,
encaixonada, com si momificada,
del tot estàtica, sense hàlit, sense esguard.

Surto a aquest món i soc l’animal àgil,
sensible, ric, de retornada ànima,
i llargament camino sota els astres
propers i íntims, al compàs del seu cor.

No tinc pas  límits ni al cos ni a la mirada,
tota bellesa se’m posa a pòmuls, llavis,
i irradio els meus rajos fets d’aura,

curulls de temps, de vida engalanada,
i en l’amplitud immensa i sense fi
hi el meu designi, el perquè he estat creada.

Aixopluc

Fa la calor xafogosa
d’un altre avançat estiu,
s’estrenyen les temples, couen,
amb un batec agressiu.

El jorn rere la finestra
impol·lut, magnificent,
frueix de verdor, esclata
de bellesa incandescent.

És ben segur que ha de ploure,
caure un abundós aiguat,
aquest mal de cap indica
fregant electricitat.

Aquest és just el meu dia,
el que em toca viure avui,
me’l trobo així, l’interpreto,
és on tinc fet l’aixopluc.

Profundes tardes

Passem entre la fronda d’antiga arquitectura
d’una era gloriosa, d’una art exquisida,
quan el món era íntim sota els immensos plàtans
i encís irradiava la bellesa tangible.

L’avenir esdevenia entre volums de màgia,
el temps dolç avançava etern i vegetal,
aquí vaig néixer jo, en una era diàfana,
intensa i perfumada, tot flors penjant en poms.

Aire pur de cel ample, transparent com si faula,
llargues, profundes tardes de fondo amor sonor,
un misteri entranyable al fons de tota cosa,
la carícia que ens torba, l’inconcebible enyor.

Bon dia

Hi ha un bon dia d’ocells voleiant

dins de l’aire de dolça escalfor,

a qui el deixa el va acaronant,

força nua, gentil passió.

*

Cal aprendre de tot el seu art,

del seu gràcil, infinit ardor,

pot calmar ferides sagnants,

pot de nou fer desitjar el món.

Moridora

Sally Rosenbaum

De vegades costa davallar al ple dia,

penetrar el seu magma, els sentits oberts.

Com el sol escalfa càlid i estimable,

l’aire fresc que renta, bo de respirar-se.

L’ombra de les fulles, de pètals i branques

que tremola lleu amb el joc del vent.

De vegades costa davallar a un mateix,

trobar-se la còrpora, fràgil, vigorosa,

i reprendre el fil de la circumstància,

dins les coordenades del moment present.

El dolor que engrapa, la força que aflora,

l’acceptació franca que soc moridora.