Sol que enlluernes la mar
d’una dolçor infinita,
ella joiosa fa ones
per sentir-te ben endintre.
I frueix enamorada
la teva lluent carícia,
que al capvespre es torna roja,
i que ella amb rubor explica
quan ja es fa nit a la lluna,
la seva amorosa amiga.
Publicat dins de Contes de Barcelona, Poemes amorosos, Poemes del mar, Poemes del sol
Pertot se senten les plantes oloroses,
enfiladisses, com ho és el llessamí,
la primavera va penetrant, germina
pel clar batec del temps que lluu sens fi.
El sol abrusa, ens fa llevar jaquetes,
ja tot jersei resta plegat i omís,
i les faldilles les alcem ben lleugeres
per exposar-nos al sol, al seu encís.
Emmorenint-nos, vestim colors d’esclat
ben recercats al fondal dels armaris,
anem dient-nos noia, quin goig que fas!,
les flors ens ornen en els vestits diaris,
als nostres cossos duem perfum floral.
Jo vull pinçar coordenades del dia,
extreure màgia d’aquests darrers de maig,
un moment làbil que constantment canvia,
la Terra roda, cap instant no és igual.
Gira sencera la nostra alta galàxia,
cosmologia en què som inserits
d’aquí prové l’equilibri dels astres,
el vital cicle camí del juny florit.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes del temps
Tot era el mateix paisatge
curull de la llibertat
de l’aire,
transparent, immaculat,
vers un cel de sol radiant
intacte,
un paradís exultant
obert en l’espai immens
lliurant-se.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del sol
En el camí
traspasso el bosc,
el temps l’inunda
curull de sol,
el cel n’extreu
la formosor,
luxós, dreçat
al blau grandiós.
Ja entra el tren
a l’estació,
tancada, fosca,
el raïl xiscla,
el túnel negre
de faisó llòbrega
ens engoleix
l’últim quart d’hora.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol
De tant fort el sol es torna pàl·lid,
corren cases, es mouen horitzons,
tot s’atura quan el tren frena i para
i obre portes a solars estacions.
Recupera el seu trescar, la marxa,
la finestra acull dimensions,
el seu vidre és un viu panorama
on el món transcorre harmoniós.
Fins que arriba el túnel dins la fosca,
que travessa per sota la ciutat.
Un eclipsi de sensacions, formes,
on reculen els mots i el somiar.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol
Núvol blanc, el cel,
per on el sol malda
lleu, esbarriat,
per lluir i lliurar-se.
Va avançant el tren
la cansada tarda,
amb la pesantor
damunt de l’espatlla.
Sense cap vibrant
declina el temps las
amb els ulls tapats
cap a nit tancada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol, Poemes del temps
Tot és regne de sol
en la tarda olorosa,
floreixen les poncelles
en el camí del tren.
Tanta claror enlluerna,
fa translúcid tot l’aire
i el cel és el mirall
d’un blau mar sense onatge.
Jo servo el meu amor
sols per les coses belles,
les que ofrenen plaer,
amb l’ànima al seu centre.
Traspuen un delit
que arreu se’ns encomana,
duen premonicions
d’una feliç estada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol
En aquest estiu luxós
d’arbres i plantes felices,
de flors que rompen en fruit,
de nius d’ocells que refilen,
jo soc una dona plena
que no es pot creure tan rica,
embriagada entre el sol
i la seva ombra magnífica.
Un cel d’un blau esplendent
tot lluent, sense una volva,
amb un vent vivificant
de tots sentits obrint portes.
Senzilla sumptuositat
de les tardes de promeses
del nostre món encantat
que de nit la lluna encensa.
El sol va deixant un pòsit
tan espès com una molsa,
gran com la il·lusió de viure,
tot i que som dins l’hivern,
però és tan sedós i amatent
que la vida se’n refia.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes solars
Blau i verd, cant de la tarda,
el sol sencer s’ofereix,
la llum no pot ser més clara,
fastuosa rellueix.
El meu cor batega encara,
viure és un repte constant,
dins del temps, dolor i ufana
just navegant endavant.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 