Category Archives: Poemes del mar

Frenesí d’escuma
en la nit tancada,
salivera arran
geniva salada.

Els llavis del mar
als quatre vents clamen
el seu neguit greu
de vasta fondària.

Sensible i dolgut
adverteix sens pausa
que ningú fereixi
el seu tors de nacre.

Mar sorgida entre la boira,
escuma blavissa i pàl·lida,
olor de cloïssa oberta,
a quin dels planetes parles.

On és la teva suau lluna
per gronxar-la enmig dels astres
que a continents nous i vells
reflecteixes a les aigües.

Mar nodridora de somnis
eleves ales enlaire
per acaronar en el vol
la immensitat que ens abastes.

 Allà on habita el mar

insomne en la foscúria

amb moviment de serp,

allà on pren alè

i incessant murmura

un somiós voler,

allà on absort cavil·la

en l’absolut i vibra

solitari i aliè,

allà em trobareu

xopa amb la seva escuma

pensarosa com ell.

Mar nuosa com la fusta,
mar espessa i incendiada
pel sol, tota desmesura,
de porpra amb vertigen d’ala.

Mar, moviment que gravita,
mar d’avenc i roca abrupta,
espurnes saliva blanca
salvatge i plena de fúria.

Mar de llenguatge rugent
mar de força inconeguda,
un fondo neguit habita
en la teva pell de lluna.

 Mar blau cel, blau d’ultramar

i verd vidre al flanc que arrisses,

en el teu onatge alat

ets alegre i joveníssim.

Magnificent, colossal,

no saps de les hores tristes

enterrades al costal

dels homes ja vells de vida.

Espurna’m verd, mar, amor,

espurna’m blau de celístia,

arriba’m amb el teu doll

a l’ànima vincladissa.

Un raig de sol et travessa,
platja sensible i daurada,
ornada amb tapet de mar
mogut per la brisa clara.

Fresseja aigua cristal·lina
al vaivé de cada onada,
i tu t’estens, felicíssima,
a la carícia lluentada.

Vinc a visitar-te, mar,
espurnejat de delícia
sota el cel ja tardorenc
de la ciutat recollida.

Vinc a olorar el teu perfum,
a caminar per la riba,
perquè el teu embat profund
m’encomani d’energia.

Vinc a fondre’m en el blau
de la teva aigua infinita,
a fer l’ànima cristall
com les ones amb què esquitxes.

Vinc a sentir el teu brogit,
mar que et bressoles al ritme
dels teus pensaments tan clars,
dels teus sentiments de vidre.

Mar excels de la ciutat,
que la penses i l’estimes,
fa mils d’anys que ets captivat
pels seus ulls i el seu somriure.

Pels carrers i pels passejos,
el teu vent encisat vibra
i la teva força empeny
la ciutat que mai no es vincla.

La ciutat que en ella creu
i enceta un i un altre dia,
que fa goig, que viu al ple,
encantada i amb tu lliure.

Ets inesgotable, mar,
t’empaites ona rere ona,
l’alegria de l’embat
es torna força escumosa.

Sempre tens la pell vibrant
i estrenes novelles forces,
fas rínxols gegants i alats,
mar meu blau, tocat de porpra.

Prop dels teus flamejos blancs
faig petjades a la sorra,
tu te les vas emportant
amb onada delerosa.

Mar feréstec sota el cel,
mar d’energia remota,
ets salvatge, ets etern,
mentre, quiet, el cel t’adora.

Oceà, univers espès
on es perd el teu nom d’aigua,
energia sense fre,
quimera inescrutable.

Criatures es nodreixen
del teu magma insondable,
mons estranyíssims t’habiten,
éssers inimaginables.

Fràgils, els homes naveguen
la teva epidermis blava,
ets l’únic camí i fi
per anar d’una terra a una altra.

Oceà, esperit conscient,
fes un solc d’aigua ben mansa
als navegants que et veneren,
els que no volen nafrar-te.