Category Archives: Poemes del mar

Mar sens principi ni fi,

jo m’endinso en la teva aigua,

i és tan tendra l’abraçada

que et sento extensió de mi.

I forceja amb mi la mar
persistent, esbiaixada,
l’empeny l’aire de ponent,
un colós tan brau com l’aigua.

Dintre el seu cos de neguit
se m’enduu de gairell, fada
que em porta de sorra endins
a molts metres de distància.

El vent li talla un vestit
que en grans farbalans s’enlaira,
voleia en progressió,
cau damunt la pell sobtada.

M’esquitxa els ulls que contemplen
extasiats el seu blau magne
infinit, punyent, benigne
fins que l’aire torna a alçar-la.

Per sempre ets delitosa,
mar que t’expliques, concisa,
al vaivé de les grans forces
sense pretendre ferir-me.

Em deixava el mar fendir la seva aigua,
turmentosa, espessa, en aquell confí.
Jo incauta arribava, ràpid me’n desfeia,
en l’immens perduda, amb naixent neguit.

Anhelava terra, la platja allunyada,
i el blau que extasiava torçava en perill.
Animal terrestre, fragilíssim, d’aire,
lluitant amb mar brava temint sucumbir.

Ets la matèria del somni,
mar blau meu, sempre entranyable,
milions d’estels enjoien
la teva pell argentada.

S’esvaeix tota cabòria
endins la teva carícia
meravellosa, absoluta,
d’aquell amor que es somia.