Category Archives: Poemes del mar

Qui es pot allunyar de tu,
mar blau meu, roses onades
just quan trenquen al confí
i el sol tenyeix i acompanya.

Crestalls fa el vent juganer
que tornen bromera blanca
quan esclaten a la sorra
fent gorgera en escolar-se.

I qui pot deixar el vibrant
del vent que et somou i encrespa,
del sol que va enlluentant
el teu tritllejar de festa.

Qui et pot deixar, girar esquena
a l’infinit del teu magma,
que no acull temps, que condensa
la història viva i la humana.

No vull marxar del teu blau,
donadora de la vida,
de tota la immensitat,
mar, que a la riba et prodigues.

Em resta la teva llum,
que l’univers irradia,
dins dels meus ulls irisats,
mariners del teu rumb lliure.

Ets la joventut del món,
tota formosor i delícia,
i dins la tarda d’estiu
fas dels éssers gràcia límpida.

Titil·lem al teu somiar
dins de l’aire que respira
sentors d’estrelles, coralls,
de què et fa olor l’aigua viva.

I tots els cossos mullats
s’eixamoren amb la brisa
d’encanteri i levitat,
i el sol gaudeix i rutila.

Jo soc l’animal que va
caminant pel teu flanc lliure,
empeltada de la força
primigènia de l’origen.

Jo soc l’animal que roda
en la incontenible onada,
entre el rugir omnipotent
del teu impuls rodó d’astre.

Jo soc l’animal que vibra
sota l’estria dels rajos
solars, que van rossolant
per les ones abrandades.

Jo soc l’animal fiblat
pel teu nu, estremidor aire
que impulsa espurnes vivents
d’energia desbordada.

Torno a ser vora teu, mar,
ara m’assec a sentir-te,
amb les pedres de colors
que he pres de la teva riba.

Les onades se’t fan rulls,
s’esvaloten en cascada
al confrontar-te amb la terra,
que tastes a totes platges.

I fins sembla que et corprenguis,
i és una carícia innata
la que li fas quan la toques
amb la teva escuma blanca.

I la remor esdevé
xiuxiueig, íntima parla
a la terra que perceps,
també als habitants que hi campen.

Ens mostres la teva gorja,
tres rengles de dents actives
gegants, de vell dinosaure
d’un planeta inconcebible.

Un misteri furient
ens brindes, irreductible,
que no sabem desxifrar,
però t’amem més, mar sentida.

Davant el teu espectacle
-estralls d’escuma i cloïssa-
s’hi vincla la terra entera
corpresa i embadalida.

Grandiosa mar, fetillera,
quin animal embravit
duus a dintre les entranyes
que vol expressar el neguit
que congria la teva ànima.

Soc aquí al teu voral,
el meu amor escoltant-te
el fresseig murmurejant
del teu cor immens i fràgil.

M’encativen, mar alada,
les teves onades nítides
que a braces tant he nedat,
la teva aroma de nimfa.

La teva profunditat,
amb pensaments que cavil·len
quin és el sentit, la faç,
de l’univers que amb tu gira.

Del tot atreta tu n’ets,
i a la vibrant llunyania
el rutilant firmament
amb tu es confon i hi intima.

I els planetes que l’habiten
et reconeixen part seva,
de substància persuasible,
molt més que no pas terrena.

Ets el meu mar singular
que tots els perills deslligues,
tan conegut i estimat,
creant onades ardides.

Per tu soc reconeixible
en la meva forta còrpora,
musculada dins l’oneig
del teu cos de pell de porpra.

Flueixes a tots confins
on arribes, tan nacrada
que et confons amb llum de lluna
quan com ara és horabaixa.

Quin delit del teu encís
sempre prest per inundar-me,
servo l’equilibri, el tremp
que em transmets acaronant-me.

Jugues a alçar turons, mar,
amb fràgils cims per on llisca
la més fulgent lluentor
de la teva essència onírica.

Procel·losa estens el mant
de l’aigua pura teixida
amb la seda fulgurant
del fast amb què el sol t’abilla.

La platja joiosa et mira,
constant la vas acotxant
i la vas acaronant
fins que ja és adormida.

La teva tebior somia
quan ja es pon el sol cremant
i la lluna, palpitant,
vessa tendresa i celístia.

La lluna, que és captivada
per la teva essència lliure,
per la formosor embruixant,
pel teu perfum d’ambrosia.

El vent és galant amant
i entre els seus braços tu gires,
i danseu passió amb un ball,
i l’univers s’extasia.

Mar de crinera solar,
artista malabar que hisses
els teus cavalls fets d’onades
salvatges i incontenibles.

Mar brava que alces en mi
l’energia que gravita
dintre l’aire que t’empeny,
dens de fragància infinita.

Les gavines et festegen
colrades per la llum límpida
que al teu teixit s’expandeix
a totes ribes que arribes.

Mar de somnis palpitants,
seré com tu, espargint-me
entre el teu aire i el cel
quan traspassi aquesta vida?