Un pèl més ençà amb tu se’n va l’ànima,
foc de jazz que escalfa les nits de fredor.
En el teu pregar bats una promesa,
alegria encesa, llum al carreró.
Gotes d’or, la pluja del teu rajar en flama,
pols d’encís espessa damunt la mirada,
pell de pols daurada com jorns de Nadal.
Enmig de la cova on alces la crida
el meu ésser vibra fulgent i fugaç.
Publicat dins de Poemes del jazz, Poemes i balls, Poemes solars
Corre una pols de desert
pels carrers, escombrant fulles,
el temps immòbil s’està
assegut a una gandula.
Els homes negres, al porxo,
callen, aclucant els ulls,
quan la polseguera amaini
encetaran un nou blues.
Nostàlgia antiga de l’Àfrica,
dolor dels camps de cotó,
l’ànima negra rodona
lluu amb la lluna a l’horitzó.
Publicat dins de Poemes del jazz, Poemes i balls
Corria el temps
respirant a través d’un saxo baix,
calent, lluent
com el so d’una orquestra de jazz.
Íntimament,
era la carícia d’unes mans fragants
tocant l’arrel
dels fràgils filaments més endinsats.
Batia a l’eix
del món ardent girant sempre constant
intensament,
dins de l’aire commòs, palpitant.
Feia l’olor
de la brotada nova del fullam
sota la pluja
d’una nit selvàtica i carnal
Es cabdellava
en la claror dels nostres cossos nus
en l’alta flama
on crepitaven el mesc i l’atzur.
Va córrer així
el temps cabdal, la meva joventut
de comptats anys,
vitals, vessants com ja mai més, amb tu.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la solitud, Poemes del jazz
Corre el vent del sud
com un mar sobre els camps de cotó,
i en el seu suau tacte alena un blues.
Es desfila la flor
de l’essència dels càntics profunds
que travessen tota la regió.
I la seda lluu
en les mans on vibren els acords
negres com la fusta de banús.
Publicat dins de Poemes del jazz, Poemes del vent, Poemes i balls, Poemes solars
Sol que rega, sal de terra
cova antiga, teia encesa.
Flama de foc i de brasa
cristall de roca que esclata.
S’expandeix el teu vibràtil
broll salobre i aromàtic.
Veu de pluja, gota d’aire,
lleu bombolla, licor d’arbre.
Recerca’m pels meus racons
foc de brasa, fins al fons.
Fes-me aigua corrent, encén-me,
devessall, terra calenta.
Porta’m llàgrima roent,
obre estrelles a la pell.
Irromp enllà els meus topants,
crea el meu estiu radiant.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del jazz
Religió de solitaris, la litúrgia del jazz,
emparada per la lluna, nit en la ciutat fugaç.
Sostre rodó de la cova, cel de voltes al foscant,
un cor entre parets vibra i la lluna va aflorant.
Creix dens el fum del tabac, cigars que dels llavis pengen,
i dins de l’aire entelat les notes pugen i cremen.
Melodia espessa i negra, música escorxada i fosca
on el suburbi renilla la seva amarguesa fosa.
Toques l’erotisme del llit més calent,
llençols de pell ocre, la lluna brunzent.
Toques nit oberta, finestrons batent,
un crit de trompeta fulgura en serpent.
Els cossos es tesen, respir sincopat,
i la pell es tiba pel cor trasbalsat.
Després creix la serenor
i la gravetat és plàcida,
i hi ha un sol horitzó
dels nostres cossos sense angles.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del jazz
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 