Carn extreta d’un motllo de fang,
matèria nova del paradís,
fràgil al dolor, al cop i al tall,
exultant sota l’aire de la nit,
exuberant en la claror solar.
Cos de dona dotada de pits,
desig que déu ja havia somiat,
d’on totes les generacions s’han nodrit
sorgides del gènesi en tu modelat,
allà on Adam feia brollar l’estirp,
d’on ha fluït tota la humanitat.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes per a dones
Dona formosa i clara,
hi ha un déu que et busca,
i fa conjurs, pocions,
i tot s’ofusca.
*
Cerca fórmules, plànols,
un riu de tinta,
i no sap que la màgia
la duus a dintre.
*
Creu que amb rampells i força
anirà a l’encalça
d’allò que tu ets capaç,
oh!, musa àuria.
*
Només ets una dona
i ell un gran déu,
però tu als llavis hi portes
el que no té ell.
*
Passió, dolçor, vehemència,
amor i ardor:
que vagi fent juguesques,
que tu ho tens tot.
Publicat dins de Poemes a la musa, Poemes del desig, Poemes per a dones
Sensualitat, deu graciosa,
que les dones duen als pits,
i als malucs, i a la carn fresca,
i al cuixams arrodonits.
Erotisme, broca grossa,
que es fa esclatar amb els deu dits
i amb les puntes de les aspes
del més ardit dels desigs.
Carnalitat, menja dolça,
mar de voluptuositat,
encomanes la delícia
a qui un sol cop t’ha tastat.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes per a dones
El temps porta espurnes d’or
a la teva pell colrada,
quan passes lleuger i suau
caminant cap a la platja.
Carn molsuda, llavi ple,
pit per nodrir nits en vetlla,
malucs que no tenen fre,
ulls que lluen com lluerna.
I topants agosarats
sota la bermuda encesa
que tothora fa fimbrar
la llum que lluu i enlluerna.
T’espera entera la mar,
la seva mullena fresca,
i ma vida amb el neguit
sempre de tornar-te a veure.
Home que atures l’alè
i fas petges a l’arena,
que no esborra cap embat
de la mar que et sent i serva
Sospeses la immensitat
que prest ve a omplir-te d’estrelles,
i s’agenolla al teu pas
la dolçor de l’hora quieta.
Radiant formosor que escampes
i arriba amb la melangia
per l’art del teu cos daurat
que és escultura infinita.
Pel teu cos i viure lleu,
que desvetlla l’alegria,
i somou tot el desig
de la dona que en mi vibra.
De la dona que amb tu neix,
com el cel, el mar i el dia,
i que sap que ets llunyà, igual
que la quimera que em guia.
António Gomide
Cap al l’aire entendrit venta el mar tebior,
dialoga l’orquestra i la dansa fluctua,
cadència delitosa de passió que abrusa
bategant, lleu i alada, entre nacre i cotó.
Damunt la sorra molla una parella balla
al so d’una sonata fluint amb fruïció;
tres músics a peu d’ona la toquen amb fervor
mentre el mar blau turquesa bressola la seva aigua.
La dona és la passió, vestit vermell de dansa,
que les notes intactes fan bressar de dolçor,
el sol és clar de lluna que vessa d’escalfor,
l’aire és de mel i encís en el capvespre plata.
Bellesa convocada amb les parpelles closes,
amor al ple invocat en la forma d’un cor
que la dansaire porta obert al seu escot,
i mulla el seu delit en la mar encantada.
El temps tria per sempre aquest bell aliatge
–si se n’anés d’aquí no trobaria lloc–.
Fondària d’existir, delícia afruitada,
navega al mar feliç l’avenir en una barca.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la passió, Poemes del desig, Poemes i balls, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 