Category Archives: Poemes del desig

Estiu

badabadocs 000 30875

L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.

L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.

L’estiu és respir profund a tocar de flors i astres,
la festa del temps nocturn ple de joies i besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.

L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.

Vent

vent i arbre

En aquell indret bufava el vent
i corria potent entre els boscos,
empenyia la nit sense rems
cap espais d’intimitat desclosos.

Amb la torxa del vent terrenal
s’encenien roges les estrelles,
s’obria aleshores, anhelant,
una cambra d’amor sense espera.

Selves macerades

Vents, remolins escombren les fulles d’arbres seques
amb alens d’energia, i una pluja a gotasses
deixa un altre cop neta la ciutat que camines.

Passió de mar als llavis, la mirada concisa

de jove guerrillera, amb un tèrbol beuratge

de selves macerades. El teus rulls negres l’aire

fa voleiar feréstec per un nord sense xarxes,

i la brúixola incerta que mous amb un bat d’ales

assenyala les nits on desfer-me amb tu en flames.

Sol verge

S’obre tot l’espai del dia
olorós, ple de sol verge,
deliciosa ve la brisa
que va encenent la promesa.
Cremen guspires de vida,
tot és a punt de passar,
la carícia que esgarrifa,
un cos nu prest a estimar.
Un mossec roig entre els llavis,
un desig que ve a fiblar,
el plaer on es levita,
l’ardència que fa a abrusar.

Joc de la nit

  

Tumult, llengües barrejades,
com fil insegur l’anglès,
desig clar com flor de nacre,
curulles mans, foc, festeig.

El teu cabell, rulls fins, molles,
balancejava la nit,
riure esplèndid a les boques,
i als teus ulls, color blavís.

Ballàvem, tot jugant, hàbils,
i érem joves, i érem rics;
jo del sud solellós, càlid,
tu del nord, fred i escondit.

Ens vam dir que ens desitjàvem
amb les puntes dels cinc dits
encara sense tocar-nos.
Volia jugar, la nit.

Els meus ulls, surenys i foscos,
et bressaven, ja colpits,
i tu, fort, cos d’arbre altíssim,
m’estrenyies contra el pit.

Quan van començar els petons?,
quan la fosa de la lava?,
quan la impressió, amb cinc sentits,
de l’oreig de tramuntana?

Quin home tan deliciós!
Els teus anys, quaranta-quatre;
jo te’n duia ben bé tres,
però en res no se’ns notava.

I en tot el nostre festeig,
la música sacsejant-nos,
vam albirar un nou camí,
amb casa meva esperant-nos.

Hi va haver encara una treva:
el cotxe per la muntanya;
mira, això és el Tibidabo,
guaita, pins, senglars i planes.

La nit sobre Barcelona,
ciutat negra i afruitada,
el mar, descansant al lluny,
i les llums, reguitzells d’ambre.

Et desitjava sencer,
de temps que no festejava;
eres bell, eres intens,
t’anhelava la pell blanca.

Els teus llavis s’endolciren
en entrar abraçats a casa;
eres galant, amistós,
i els orgasmes tremolaven.

Et vaig prendre dolçament,
tu un xic rude, urgent i mascle,
fort, fresc, joliu i polit,
encès i amb un puntet aspre.

Un rossinyol s’elevà
del meu llit, i allà cantava;
no eres de cap altra, meu,
i la sort seguia honorant-me.

Ros el teu cos, ros el pit,
ros el teu sexe amb mel blanca;
ple de concert, el meu cos,
es delia quan m’entraves.

Belles les tan belles mans
quan els pits m’acaronaven;
rojos llavis, com robins,
que amb els petons s’amollaven.

Llargament et vaig sentir,
que eres feliç, xiuxiaves,
i encara jo n’era més
quan el plaer alçava ales.

Després et vas adormir,
la respiració  tan sana,
tan bell eres tu per mi
que sols volia somiar-te.

L’endemà el dia era moll,
mig blau, i plovisquejava.
Et vaig acompanyar amb tren
enmig del bosc: flors i arbres.

Ens vam agafar la mà,
i el temps venia amb nosaltres.
Ara no et vull perdre però
no sé si vols contestar-me.

Imprescindible Janis Joplin

Crema foc a la pira dels anys i deixa

abandonats al voral del camí, somnis

i groselles, i l’aire que va vibrar

amb el teu so s’ha fet dens, i resta astorada

la teva cabellera. Rodes de cotxes

pintats de colors han deixat la seva empremta

d’atrotinada carrossa i tu ens mires

des de dalt, riallera, al cim d’una època

que el vent ja ha escombrat. I encara se sent

la remor del motor d’aquell temps violent,

del xoc dels colors amb la vida, de la joventut

potent abocada al seu propi instint

abraçada al perill, a una crema instantània

sense mirar l’abisme. Quin gust té

aquesta potència entre les dents,

viscuda a mossegades. Quin enlluernament,

el dels focus i tarimes improvisades,

dels escenaris on et vas enfilar.

Quina força la d’oferir-se a cor obert

al trement impetuós d’aquell riu desbocat.

Les heures de les teves notes tenen

ressonàncies d’acer, i la tendresa

les poleix amb la seva pell rosada.

Notes negres que s’ondulen fins a tots

els extrems de dins teu, com un fuet

que et traspassa, una serp d’aigua, el plor

esqueixat d’un ferit. La teva veu,

que penetra i arrasa, textures fiblants

i escapçades, porosa càrrega humana

que busca empeltar-se de més humanitat.

I la resposta és a l’aire, traspassant l’abast

del teu micro, un crit llançat a les forces

tel·lúriques i entremig, el galop d’un cavall.

S’encenen els fils elèctrics del so

en l’espai on et projectes, tremola la terra

de la teva passió, que es torna àvida

de tu, i t’espera. Flors que ragen en diluvi

per bastir de nou un món damunt les seves

crueltats esgarrifoses. I entremig

corre un àcid mortífer que arrasarà

els vostres fèrtils camps.

Quin és el gust de tantes i tantes flors

corrompudes en cementiris gegants.

Era estiu a Amèrica, aleshores, quan tu

t’elevaves damunt els escenaris, fascinant

de joventut fascinada, i ens duies, a batzegades,

del desafiament a la súplica, de la tendresa

a la desesperació. Torrent de dolçor,

torrent de fúria, el teu sotragar-nos

és la descoberta d’un nou camí

d’iniciació. El teu magnetisme

tremola en la densitat de l’aire espès,

traspassa el gruix de temps com el tir d’una fona,

i el teu ímpetu reneix de la pira

on es va sumint el temps, magma imprescindible

per als nostres somnis, per a les flors trenades

amb les mans d’aquesta època eixuta.

I torna a ser estiu a Amèrica i al món

que t’escolta, bressolant-nos a la teva falda,

sota la remor iniciàtica de la teva

indomable cabellera, de la teva energia

tendríssima i salvatge, del teu blues fet

de veritat oberta, de terra esqueixada,

d’incombustible foguera.

Deixa’m que torni

           

  

Deixa’m que torni a estar premuda contra tu
i senti el bategar del teu cor, el fregament de la pell,
la remor del torrent de sang. Deixa’m
que escolti les més lleus agitacions del teu cos,
els seus tènues espasmes, el subtil parpelleig
d’una pestanya. Deixa’m que torni a resseguir-te
amb la llengua els contorns infinits de la molsa
dels teus llavis, a xuclar-te tots els racons
i planures de la cara, allà on es formen
les expressions i els miracles. Deixa
que conegui amb els dits aquest esperit
que et balla als ulls, la conca fonda de damunt
les parpelles, el front tranquil, les celles asserenades.
Deixa’m que torni a llepar-te en tota
la teva llargària, que arribi al centre de tu
i et faci desdoblar-te en els molts altres que hi ha
en tu mateix. Deixa’m que amb la llengua i els llavis
explori el teu sexe polpós i suculent
com la destinació última del meu commòs anhel.
Deixa’m que torni a tastar-te la saliva,
la suor, el semen i la sang, les llàgrimes
salades i ardoroses, la mullena dels rius
dels teus vessants. Deixa’m que et torni a olorar
sota l’aixella i enmig de l’entrecuix,
aquest plaer deliciós que em torna a fer saber
que ets mascle des de la teva concepció original,
la part meva indispensable per tornar-me
a procrear, per fer-me immortal. Deixa’m
que et torni a conèixer amb els límits variables
del meu cos, amb la percepció diversa
i mal·leable del meu amor. Deixa’m que et pugui
tenir una altra vegada en la multiplicitat
inabastable del teu ésser, que conclou per si sol
el seu sentit de viure. Deixa’m que torni a assajar
amb tu totes les carícies i besos i acoblaments,
rodant en l’ordre imperceptible de les nostres
mil·lenàries lleis, com en una vida primitiva
que encara no l’ha aconseguida el temps.

Renúncia

 

Capriciosa em somriu la cubana,

regatera marcada entre sines,

el clotet deliciós a la galta,

llavis molls degustant-hi la vida.

 

L’Ay, mi amor entonat com un càntic,

papallones movent-se en la brisa,

salabror caribenya inundant-la,

la cintura estreta, enardida.

 

Amb els rulls emmarcant-li la gràcia

del tors fi, delicat, -ballarina-,

viu esguard de deessa intocable,

dea salvatge, inaconseguible.

 

La proposta directa, sens pausa,

entre el meu boig desig i l’abisme,

oferint-se’m per passar la tarda

just per dòlars, i jo, desistint-ne.

Temps d’espera

La soledad del que espera noia dona sola davant el mar

De tant esperar

el desig s’ha esmussat,

el cos ha canviat,

els ulls s’han entristit,

el cor s’ha empetitit,

la desolació ha mudat

la humana forma,

i s’ha anat acceptant

amb esforç

la vida sola,

sense creences ni somnis,

només amb mig respirar,

de tant temps d’esperar.

Carícia

Es faria una carícia
per a mi
un dia
des d’una mà volàtil
masculina?
Només aquesta mà
recompondria vida
només la carícia
refaria ponts
i peces escampades
que no em trobo,
escindides,
em reconstituirien,
prendrien el meu nom.