I en mi segueix l’angoixa,
aquest mal que em devasta,
que no em deixa afrontar
la vida quotidiana,
els canvis turbulents
viscuts com a amenaça.
Son massa adversitats
i ferides que em marquen.
És l’octubre calent
com si fos un ple estiu,
i en els seus jorns solells
endins va macerant-se
el neguit colossal
d’una vida arranjada,
on poder lliscar en pau,
fruir sense estocades.
Potser és una quimera
compartida i humana.
Rembrandt
Si perdo la confiança
en el meu cos sa, formós,
si és que em poso malalta
quan jo soc l’únic bastió,
s’esfondra tota esperança
en la vida, en aquest món.
Em sé tan fràgil i feble,
no tindré cap salvació,
i a sobre em faig lletja i vella
en contínua progressió.
Em pot restar la noblesa,
que no sé on reposarà
si és que em perdo a mi mateixa
i vaig cedint i minvant.
No em queda res més enlloc
que el meu cos, la intel·ligència,
el meu moviment sagrat,
la plena capacitat
de transformar-me i aprendre.
Seguir vivint plenament,
cercant allò tan mancat,
amb l’amor més florejat.
Estreta de llibertat
és el que temo, abomino.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes del desig
Simon Vouet
Fal·laç és aquest aire que no porta cap musa.
Esmussada de versos soc dintre la passera
d’una tarda d’oratge de l’alta primavera
amb les florides flors, amb llum que reverbera.
La fosca m’ha calat estant-me jorns a casa,
sense el mirall del món, sens poder contrastar-me,
i he de trobar qui soc, les meves coordenades,
la brúixola, els amors que dreçada m’aguanten.
Cercar la veritat que en mi tinc endinsada,
la bellesa latent, que convoca la màgia.
Sense aquesta visió, aquest ser il·luminada,
no sé ni que oferir, més que coses mundanes,
alienes a mi, buides, mancades d’ànima.
La musa em descura, sols faig per invocar-la.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del desig, Sonets
Just va rodolant el temps
en la meva vida sola,
llum, claror, flors del vestit
en la primavera nova.
A la platja el mar és fred
però ja s’albira la joia
de quan el sol farà el ple
i capgirarà la història.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes del desig, Poemes per a dones
Prenc l’ordre d’aquest món
de remorosa vida,
de colors esclatants,
tot claror sense mida.
Dins meu, només garbuix,
sang seca a la ferida,
enterboliment mut
dins l’ofegosa cripta.
Vull assemblar-me al món
al seu natural ritme,
al senzill bategar,
fer-hi funambulisme.
Fujo endavant d’angoixa que em tenalla,
m’afanyo viva cap un horitzó clar
i vull plantar entre el temps del meu dia
gestos, valors que em puguin rescatar.
Temps amb dolor entre buidor d’amor
que ha ressorgit del fons del mar, tenebres,
on el sol pot assecar-me la sang,
les cicatrius amb res no es temperen.
La voluntat de ser feliç em mou,
per molt petita que pugui ser una festa
deleixo a fons el seu regal tot nou.
Ara ja no, no desespero, sols
un feixuc llast resta dins meu i em crema,
però trio el sol com la més gran conquesta.
Faig puntades de lletres, paraules embastades,
cuso vores, vivències d’una època a la baixa.
El color del meu fil és uniforme i cansa,
i es va segant a estones, i deixa males traces.
Vindrà un temps on jo brodi alexandrins i iambes,
on fistonegi hores d’harmonies intactes,
i el teixit que recami tindrà calats i randes,
ormejos de llum viva, i esdevindré puntaire.
Ve un aire plujós
que tot ho perfila,
i l’ànsia indicible
d’amar amb passió.
L’atracció roent
d’un home vivible,
la foguera ardent
del més nu oferir-se.
Aquella tendresa
que esmicola marges,
penetra consciències,
immensa com astres.
I neix un planeta
que s’eleva, gràvid
de la nostra vida,
de nou començada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars
Pren-me, nit, tan porosa i oberta,
llums encesos fins a les altes hores,
com corria tanta bellesa plena,
com l’amor era ferm a tothora.
Pren-me, nit, i obre’m el llindar,
que dins teu resta el temps de la vida,
aquell roig de jovent esclatant,
les savieses punyents i sentides.
Pren-me, nit, i torna’m a portar
a l’encesa lluent i ardida,
a recer de l’amor mormolant.
Pren-me, nit, en el teu mant fragant,
duu la llum del teu bleix bategant
allà on neix la passió que en tu vibra.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la nit, Poemes del desig, Poemes per als homes, Sonets
S’entortolliga
la vida, el seu trenat,
dins l’esplendor
de la natura ardida,
la primavera
ja vessa l’ambrosia
al centre pur
del seu colós esclat.
I tots amors
giren en remolí,
encès mormol,
xuclador indefugible,
i així és com
per molts mil·lennis d’anys
naixem de nou
els éssers a la vida.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del desig
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 