Que nou, avui, el dia,
quin horitzó més clar,
com s’hi mou l’energia,
neta, sense pesar.
S’hi desclouen els somnis,
lluentors que espurnegen
al fons de l’alegria,
ingràvida, serena.
Que íntim, aquest dia,
entre humitat i cel
que els contorns acarona
amb un blau plovisqueig.
Quin contrast el meu ésser
enmig del món tan ample,
rescatat del clos càlid,
solitud que s’estanca.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes solars
Porto un embossament que tapa boca i nas,
fa costós respirar, que s’elevin els somnis.
Manté constant i ferma tocar de peus a terra,
consciència d’un món delmat per la pandèmia.
Trencament absolut d’aquella faula ingènua
de trobar el paradís a racons del planeta.
L’hem degradat arreu i no resta espai verge,
ni indulgència ni treva que ens pugui pas salvar.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
I bé, al final ja soc a dalt del tren,
els ametllers ja són pertot florits,
delicadesa de nova primavera
que mostra tendra el seu íntim encís.
També jo avui trenco un vast tancament
que m’ha colgat en vida casolana,
cerco florir les poncelles esparses
de minses gemmes també en mi esclatades.
Polly Jones
L’esperit lleu del sol
fa reflectir la taula,
el seu sobre de marbre,
el disc rodó d’un astre.
Avui no hi ha pastissos
ni cafès fumejants,
ni els tes que a l’aire eleven
olors de fruita i arbre.
Simplement solitaris
hem quedat aquesta època,
amb les cadires buides,
vaivens de la pandèmia.
Alguna ànima sola
a algun lloc es replega
i observa i somieja
xerrades del passat,
colors vius, olors tendres,
i un moviment constant
de gent que remoreja,
de vestits virolats.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Dies enfonsats
de llarga pandèmia,
el sol, ignorant,
lluu damunt la terra
dolent, masegada,
que assetgem constant.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
La terra ferida
supura dolor
que no cicatritza.
*
Dels monyons sagnants
se’n dol i se’n plany,
i escampa els seus virus.
*
Una gran desgràcia
que ha sobrevingut
a la terra entera.
*
És el resultat
d’escarbotar entranyes
de la mare eterna.
*
De la mare immensa
a qui destruïm
amb les gegants màquines.
*
Així la traïm,
a ella, el que és viu,
i ens traïm nosaltres.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Fumeja boira el dia
com grisor de l’hivern,
una pintura antiga
deslluïda pel temps.
*
Llostreja a l’horitzó
el sol que va enfonsant-se
dins el redós boscós,
fosca textura d’arbres.
*
Sobre els rails el tren
xerrica i s’arrossega,
tiba el seu ossament
a desgrat i sense esma.
*
Igual jo em ressento
del dia i d’aquest temps
que sense amor empento,
sense il·lusió ni tremp.
Barcelona deserta,
tothom és al seu rusc,
se n’extreu la bellesa
però la il·lusió fuig.
*
No hi ha lloc on anar,
persianes tancades,
molts locals en lloguer,
la festa és acabada.
*
Recorre la pandèmia
arreu, per tots tocoms,
el trasbals ens angoixa,
l’antic benestar es fon.
*
Estem sotraguejats
per aquest llarg periple,
enmig l’estat de xoc
i esclafada alegria.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
S’obre una escletxa de sol
igual que de llibertat,
s’expandeix l’espai, el temps,
confinament que obre marges.
*
L’energia s’extasia
al goig de multiplicar-se,
un plaer extens i fondíssim
de com la vida s’esplaia.
*
El sol se sent llargament
i ni llangueix ni s’acaba,
quina carícia i forment,
l’obertura de les tanques.
Al centre del raig de sol,
del so d’aigua cristal·lina,
un altre dia passiu
sense ni horitzons ni fites.
*
L’estació ens és barrada,
cafès, restaurants, tancats,
les trobades prohibides,
l’ésser és fit al mirall.
*
Guaita què és la seva vida,
què el sustenta, què el refà,
on anar a cercar la carícia,
com resistir, com penar.
*
Reclòs dins de si mateix
espera poder alenar,
anhela aquella alegria
natural, sense comptar.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 