Ara ja no et cal res, tampoc el meu amor
per sempre incombustible, emmirallat en tu,
dolça mare bellíssima. Ara ja formes part
d’uns altres universos on es disgrega el cos
sense perdre l’origen. I és del tot preciosa
l’energia que fores, una força magnífica
amb què a mi em creares, que avui xopa la terra,
i el cel sencer i els astres. A tot arreu et sento
i a tot lloc té presència la teva expressió humana
que aplega a l’esguard tendre tot l’incommensurable.
Publicat dins de Poemes de traspàs, Poemes per a la mare
Per a Laurent Sansen
Tu te n’has anat
i el teu buit tallant
perfora la terra,
concentra l’esquerda
de la plenamar,
forada el desig
de la lluna encesa.
Tu te n’has anat
i es romp el pilar
sòlid de la terra,
i la teva mort
d’escorça feréstega
colga amb tu l’amor,
em soterra entera.
Publicat dins de Poemes, Poemes de traspàs, Poemes ombrívols
Per a la Iolanda Zorita
Ara ja no ets tu
sinó la notícia de la teva mort.
Tots els nusos s’han desfet,
totes les ferides s’han tancat.
Queden les teves coses
envoltant el buit,
l’espai insòlit sense tu,
el silenci astorador,
la immobilitat,
l’esquela.
I l’extraordinària presència
de la teva alegria als nostres cors
brillant a la rodonesa
de cada llàgrima inesgotable.
Publicat dins de Poemes, Poemes de traspàs
William Turner
Al joc de la immensitat
les persones es dissolen.
Vénen del res, van al res,
el mar les furta de sobte.
Es perden dins de l’abís
sota les ones furioses.
S’han estavellat els ports
que un dia foren sol i ombra.
Han sucumbit totes naus
que enllà aguantaren tempestes.
Arriba la fi, i és brau
el mar que devasta relles.
Al capdavall tot és re,
un naufragi que ens fa burla.
Si ahir lluitàvem per viure,
avui s’acaba la lluita.
Enmig l’huracà del mar,
sota un cel fred i insensible,
l’home perd les facultats,
i el respirar, i la vida.
I llavors desapareix
com si un dia no existira.
Potser queda un flux fugaç
de tot l’amor que expandira.
Publicat dins de Poemes de traspàs, Poemes del mar, Poemes ombrívols
Per a la Carme Palau
Floreixen les magnòlies
i el teu riure discorre com l’onada.
A les vores del riu que se t’emporta
s’obren per a tu les flors boscanes.
A la riba restem mentre tu passes,
ja serena per sempre,
amb la pau inundant-te,
sostinguda en un trenat de vímet,
la túnica blanca,
com tu, immaculada.
En l’aigua més pura,
lentament avances.
Allà on tu descanses,
allà on potser s’obre,
vital, l’esperança,
el riure que estimen
els teus fills, nosaltres,
ressona alegre
per tendres contrades.
Publicat dins de ., Poemes de traspàs
Allà on te’n vas anar
cloent el nostre món,
on et vas expandir,
el cos fos amb la terra,
des d’on ve el teu alè
vital per escalfar-me,
i el teu cos tan rotund
que en pensaments m’abraça,
allà prego que tinguis
la plenitud més densa,
l’harmonia més pura,
l’alegria més clara,
i tal força que res
no pugui vulnerar-te,
i el caliu del meu ésser,
que és amb tu acompanyant-te.
Publicat dins de Poemes de traspàs, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 