Category Archives: Poemes de maltractament

Alzheimer

Posted on 11 Març 2025 | Deixa un comentari

Primavera. Fresc de Pompeia

Corria l’aire del món més estrenat
entre els arbres, i el meu amor per tu
era feroç. Totes dues ho sabíem,
terra, mare, i ens manteníem juntes
contra tot viure atroç. Coercides
sota un únic amo, un monstre cruel,
repulsiu, rabiós. Llavors era el temps
qui et transpirava, la vida mateixa
traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati,
entrava al menjador a grans batecs
de llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà
de la seguretat. Ens unia un front
comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava
el teu mirar, la teva pell, el teu cos,
el pentinar-te, ingènuament, humil
en el mirall. Llavors, mare, el meu món
començava, i tu eres tota llum,
el sol sencer, la penombra on la vida
creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare,
el meu amor també era físic, i tota jo
estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà
felicitat que arribi a la teva senzillesa,
al teu esclat de llum. Era la teva vida
que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot
fet del teu aire, del teu cos fet d’energia,
càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre
de qui eres, res ha arribat mai
a la teva qualitat, mare de terra
acolorida, mare densa, i em desespera
veure com t’has ensulsiat.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols

Nena perduda

Posted on 11 Març 2025 | Deixa un comentari

Nena perduda sota el tremebund so
de l’odi que es versava, on trobaràs el
somni d’una vida millor? On s’arraparà
en tu l’aire que eixamora la roba estesa,
penjada per les mans de la mare, ferides
per mossecs de terror? Sota quina tomba
esclaten avui els crits, els cops que
van noquejar-te? Quina terra esclafa
l’esgarrifós odi avui que com un flagell
segueix clavant fuetades?
Nena perduda sota la metralla que cau
dels alts avions, qui farà cap a tu
una ullada callada, qui silenciosament
se t’endurà on el llampec vermell no et
pugui anihilar? Qui, en la teva fragilitat,
indefensa i menuda, vindrà a ensenyar-te
l’espai tendre i clar on senzillament puguis
jugar i creixis com una nena,
estimada i volguda?

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols

Sofrent Nadal

Posted on 11 Març 2025 | Deixa un comentari

Mai no he sabut què és Nadal.
Veia la mare enfebrada
en un esdeveniment
descarnat, ple de fal·làcia.
Tots aquells amb qui ens reuníem
eren causants del dolor,
de la gran distorsió
dels fills que allà hi creixíem.
La mare era l’explotada,
ella, ingènua i festiva,
les ties, menyspreatives,
eren verinoses, fàtues,
la viva dolenteria.
I el meu pare, el més gran monstre,
entaulat en capçalera,
nosaltres, tres nens sumits
en un àcid que rosega.
Un patir a cor obert
per tots tres maltractadors,
les dues ties i un pare
sempre massacrant la mare,
l’únic meu real tresor.
Tot era estantís, putrífer,
greuges i pur despotisme
entre el dinar fumejant.
La mare ja ni s’asseia,
era l’escarràs, minyona
de les dones corsecades,
d’aquell homenot atroç.
Aquí vam créixer, escruixits,
amb l’angoixa que cremava,
amb el neguit per la mare,
el constant ase dels cops.
Aquí vaig aprendre a creure
solament en la justícia,
dreçant-me enmig la ignomínia
de tants anys, d’aquells Nadals.
I després, la plateria.
Ja hi havia una serventa,
una esclava sense vàlua,
sí, la mare esclafada,
que m’obria una ferida
que constantment ha sagnat.
Així era la tristor
i la infantesa trencada,
on l’horror sempre planava
i a diari esclatava
tot l’any, i el sofrent Nadal.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes de Nadal, Poemes ombrívols

Assassí

Posted on 11 Març 2025 | Deixa un comentari

De nit m’assalten els meus dolors profunds.
venen de lluny, del bressol, la infantesa,
dels constants cops noquejant-me sens treva,
i les ferides supuren sens descans.
Dolors compactes infligits al cos fràgil,
acumulats als anys de la creixença,
tot l’horror pres en la carn matxucada,
la psique esclata, es trenca, s’esquartera.
Els fets terribles quan no ets res ni ningú,
quan la ignomínia s’estableix com a norma
i els éssers tendres que voldries salvar
són la innocència que s’ha assassinat.
Un assassí que ens ha anat destruint
a coltellades sangonents dia a dia,
sumant desenes de múltiples llargs anys,
ara es presenta. Sanar res no és possible.
No vull l’oblit, sinó ser jo sencera,
amb la metralla que s’encén a les venes,
just per comprendre d’on vinc i cap a on vaig,
quin ha de ser el sentit de la vida,
i com morir no és el pitjor dels mals
abans d’estar sota el vil malefici
d’un monstre cruel gojós d’assassinar.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes del temps

Sense món pragmàtic

Posted on 11 Març 2025 | Deixa un comentari

Són les cicatrius obertes
del cos cosit a ferides
el que em torna boteruda,
que m’aïlla de la gent,
que no em deixa integrar-me
en el món, el seu corrent,
en allò que és tan pragmàtic,
i sa, resolut i fet.
Però no hi tinc cap interès,
no hi trobo res que m’ajudi
a comprendre ni a avançar,
a eixamplar els meus sentits
vers l’acceptació del món
exempt d’aquella barbàrie
on vaig néixer, créixer i soc.
El món natural i savi,
amb les seves lleis estables
de cícliques d’estacions.
Aquí és on jo m’interpreto,
pertanyent a la natura,
de qui tan sols lleis accepto.
De les humanes, renego,
i de l’estirp familiar,
que em va fer perdre per sempre
en un turment sense treva,
en dolors esparverants.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la natura, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols

Milers de talls oberts

Posted on 11 Març 2025 | Deixa un comentari

Pensant antigues coses,
rellegint escrits meus
de temps ja reculats,
me n’adono, d’on vinc,
quin horror no incorporo,
i quina ànsia d’amor
provinent de mancances,
el meu isolament,
vulnerabilitat,
i per damunt de tot,
la tria decisiva
de fer una vida clara,
res que esvaloti el dany,
res que esventi el dolor,
sols rescatar-me plàcida
del terror del maltracte,
de l’aniquilament,
de l’immens sofriment
infligit a aquells nens
per un criminal àvid,
pegant sobre nosaltres.
Milers de talls oberts
a tot el cos, al cor,
el cervell esventrant-se.
Destrucció sistemàtica,
de tots, l’ésser més bell,
la meva fonda mare.
Com ho vam suportar,
com vam poder restar
verticals, créixer, alçar
tota una vida humana
damunt la por, els sotracs,
els constants atemptats
a la carn matxucada.
Així vam viure, allà,
dins l’espaordiment,
dins l’agressió tenaç,
aquell odi furient,
els ulls que fulminaven
d’un monstre afamat
de destrucció, de sang,
del goig d’anorrear-nos.