Category Archives: Poemes de maltractament

Negror freda

Fita al mirall la meva imatge calla.
Rere, les ones del temps emmordassat,
sang que es remou dins l’estanc que l’atrapa,
la violència retruny de flanc a flanc.

Estat de guerra en el qual em defenso
freda, immòbil igual que un llangardaix,
de les ninetes sura una pena negra
que regalima a l’interior del marc.

El meu esguard cerca un retomb de calma
i espera els dies blaus, purs i assolellats,
però el cor granat escola la sang negra
sense sortida en el llambreig tancat.

Es trencarà el vidre de la imatge
per recompondre’s en un reflex suau?
Tots els meus trets estrafets ara es mostren:
resistiré dempeus, amb cos i embat.

I en un redós servaré la tendresa,
l’única ensenya que empeny cap endavant,
i sorgirà estrenada, ben nova,
la flor més roja, de carmí esclatant.

Por

Enmig del cor de la tarda
com si m’hagués de trencar
soc dreta davant l’abisme
feta sencera un cristall.

Cap raig de sol no traspassa
el meu vidre transparent,
l’angoixa em fa invisible,
el dol és lluna creixent.

Cap terra s’obre i s’empassa
el meu fràgil exhalar,
sols hi ha a una branca llunyana
la corda que em penjarà.

Filaments encesos creuen
la boira esmaperduda
del meu temor sense arrels
que m’esclafarà tot d’una.

El desesper aclapara
el no-res ple de buidor.
Sense ni lligam ni llaços
em decapita la por.

Feixuguesa

Soc en plena correntia
de temps, seguint nits i dies.

De jorn res en mi no vibra
si no és la tristor enfondida.

De nit voraços malsons
em duen fins a l’abisme.

Aquí soc, ara i avui
en un lloc d’on vull sortir-ne.

És feixuguesa de plom
aquest anar encalçant fites.

Paradigma

Amedeo Modigliani

Simplement, no sé què espero,
no arribarà el que voldria,
és temps just de mantenir-se
fins arribar a la mort.

Quines fites puc plantar
en el que em resta de vida
si el que és essencial
m’ha descartat, suprimida.

Soc en aquest desconcert,
vull fer els dies agradables,
però al paradigma d’avui
és la tristesa qui guanya.

Foscúria

Com comprendré
el neguit que em traspassa,
quin sortilegi
me’l desarrelarà,
quant temps confús
del tot desnivellada,
dona ansiosa
en foscúria enfonsada.

Infinit crit

De nit records
que no són meus
van colpejant-me
a dins del somni.

Així de nou
una infantesa
del tot aliena
sofreixo i visc.

És tan sols plena
d’atroç angoixa
pel patiment
d’éssers, persones.

Un dolor antic
per tot el mal
de la infantesa
en mi inserit.

A casa meva,
d’un homenot
cruel, maleït.
Així ho revisc.

Nous escenaris
fan de suport
al cec patir
d’infinit crit.

Nits eixarreïdes

I tornen els malsons de nits eixarreïdes,
quan es serren les dents, quan el cervell s’estreny,
i és l’angoixa que esclafa en diferents calibres
en el taüt de mort que el llit es converteix.

M’aixeco anorreada -no és l’acció de llevar-me-,
d’esma vaig fent els gests d’un ser encara viu,
faig la costosa feina de rentar-me, vestir-me,
i així em vaig disposant a ser un ser social.

Fins al carrer no rutllo. No esvaeixo malsons,
només mig me n’oblido, però la seva marca
duc tatuada a foc. Són el reflex nocturn

dels atacs monstruosos a aquest meu ésser fràgil
que sol ha d’encarar-s’hi, sobreviure, campar.
Són part de la consciència i endins van barrinant.

Tot dol

És la meva tristor
que m’envaeix el cos,
l’angoixa de les nits
colgada en solitud,
res sota dels peus sòlid
i l’ànsia de trobar
a un lloc un paradís,
retorn de recer i pau,
d’alegria fecunda.
Tot paratge, un desert
per algú que és perdut.
Aclofada dins meu,
d’un topant cap a un altre,
tot dol i acabament.

Dards

Henry Fuseli

Feixuc el son,
pesants els somnis

eixarreïts,
tots desconsol

i el buit pregon
que em té esqueixada

l’agressió
dins l’espès aire

fent-se amb mi carn,
amb febre alta.

Dins l’ambient
ja descompost

vaig rebent dards
de fosc dolor,

venen en ones
prenyats de mal.

Són els malsons
el més real.

Maltractament

Cada dia al meu món
improviso la vida,
igual que a aquella casa,
on la mare era llar,
recer, maternitat,
on sols sobrevivíem.
Sempre érem atacats,
sotjats, vilipendiats,
i el dolor ens estremia,
la por, la indefensió,
el veure com la mare,
desfeta, sucumbia.
Havíem de refer-nos,
i molts cops cada dia,
redreçar-nos, reprendre,
recollint els pedaços,
voler ser a l’existència,
tot i el terror, l’angoixa,
el substrat que teníem
de nens, ja de naixença.
La mare, el meu sosté,
que s’alçava a estimar-nos.
Així, amb aquell monstre,
l’amo de tots nosaltres,
tots van aprendre a viure,
a cada instant vexats,
ferits, anorreats,
i el patir per la mare,
una foguera al centre
per sempre lacerant-nos.
Això és el carrego,
la troballa de mi
-sempre a l’una amb la mare-
que ha de sobreposar-se,
que ha d’apartar els pesars,
que sent amb cinc sentits
l’amenaça que es cova.
I que sempre es refà
sense ni mirar enrere,
que comença de nou,
que malgrat tots els dols,
amb la vida els supera,
i es torna a encativar,
i l’alça l’estimar
que la mare ha deixat
com a valor indemne.