Encara soc en uns llimbs
de solitud, nits marcades
per malsons i angoixa al llit,
sense trobar eixida o casa.
Una amenaça planant
damunt de la meva vida
em té sagnant el costat,
soc ferida i enfondida.
Tot al meu voltant, el buit,
si caic, tant li fa a qui sigui,
soc a l’escapçat voral
i la terra es va engrunant.
Així passo jo aquests dies,
amb nits que tremem de por.
Però si bé a cops defalleixo,
faré front a tots voltors.
Leonardo da Vinci
El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícils d’afrontar-les.
Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,
on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,
la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes de malsons, Sonets
Théodore Chassériau
Plora aquest meu dia anorreat
d’un estiu radiant de bellesa,
sento endins nostàlgia i dolor,
solitud, amargor en escomesa.
Tinc davant perspectives obertes,
ara el mar, més endavant Venècia,
però el mal que duc incorporat
a la còrpora no em deixa mai de petja.
I m’esclafen els vells malsons de nit
la buidor de totes les grans pèrdues,
i plorosa entre el sol solemnial
titubejo entre florir o perdre’m.
M’he endinsat en el magma
banal de l’existència,
sense l’amor que em fermi,
sense delit que em toqui,
tan sols hi vagarejo,
desorientada, inerme,
mancances essencials
m’engoleixen dins boira.
I soc la dona trista
que es mou només per esma,
sense il·lusió, confosa
en pesantor de dies,
amb els malsons que escanyen,
amb el dolor en sordina,
que abrupte m’amenaça,
que noqueja el meu viure.
El seu borboll latent
en buidor m’esmicola,
desistida, anihilada,
m’esvaeix dintre l’erm
de la solitud fosca,
sense forces ni rem.
No tinc doll ni forment.
Soc en penúria closa.
Estàtica,
l’abisme l’observa,
hieràtica,
és món de fredor,
superba,
amb rictus de mort damna
la fràgil vida làbil
que ens recorre a tots.
Gelada,
amb la daga sega,
obscena,
descarna tot cor,
lasciva,
amb l’infern fa conxorxa
i cruel ens planifica
un fat esgarrifós.
Roïna,
la corrou l’enveja,
altiva,
rosega voraç,
mesquina,
vol mort sobre la vida,
de goig desposseïda,
i joia, i carn vivaç.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons, Poemes ombrívols
Com reconstruir la tendresa
en les nits de ganivets, insomnes,
quan l’aire del vent ens envolta,
tot sols, i ens xucla en l’espiral
que obrirà el fossar
d’oblit i terra dura?
Quines mans guariran
el dolor esqueixat?
Qui recompondrà les negacions
en tots els miralls repetides?
Qui ens vindrà a salvar
del no-res que anorrea?
Quins negres ulls han vist
el sol que s’esquartera.
Soc en plena correntia
de temps, seguint nits i dies.
De jorn res en mi no vibra
si no és la tristor enfondida.
De nit voraços malsons
em duen fins a l’abisme.
Aquí soc, ara i avui
en un lloc d’on vull sortir-ne.
És feixuguesa de plom
aquest anar encalçant fites.
Escolto el temps passar
bressolat per la brisa,
es concentren dolors
en tot el buit, tan llarg,
un túnel desastrós
on sagnen les ferides,
allà on la malvestat
és teixida amb la vida,
la meva, de malsons,
correntia de dies,
a cops mig reeixida
per voluntat i esforç.
Com comprendré
el neguit que em traspassa,
quin sortilegi
me’l desarrelarà,
quant temps confús
del tot desnivellada,
dona ansiosa
en foscúria enfonsada.
Les nits torturants formen els meus dies,
horrors retornats viscuts al passat,
voraços, sagnants, que de nit reviuen.
Amb mi moriran. Mentrestant em minen.
Fan del meu present lloc anorreat,
desistit, cremat, amb la mort per signe.
Potser neutralitzo tensions malignes
que poblen el món. El sentit del viure?
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 