Raphael Kirchner
Flama el sol
aquest jorn de desembre,
vibra en mi,
de foscor condensada,
va desfent
tancament i col·lapse,
m’obre els ulls
cap al firmament blau.
L’escalfor
em conhorta i m’empara,
just començo
a fluir i a alenar
i ja albiro
la bellesa enramada
al meu ésser
i a l’oberta ciutat.
I espurneja
i comença a brandar
l’alegria,
elevant-se serena,
jo somric
i descloc l’entrecella
retornada
pel dia bategant.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes solars
Plou
en el temps sempre obert
d’horitzons
i troballes contínues.
Plou
i s’escampa serè
l’íntim cel
carregat de boirines.
Plou
i al lleu terra sospès
cercles hi ha
de calius i somriures.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la pluja, Poemes solars
Com si fos vellut
acarono l’aire,
la llum de setembre,
que es manté per màgia.
D’hora aquestes tardes
humides, calentes,
en un mar sensual
de fruites i sembres,
giraran sens pressa
en pluges d’octubre.
Jo visc al seu magma
de terra fecunda,
de cossos oferts
tots fent plena lluna,
i retinc zelosa
la lleu meravella
que com tot canvia,
lenta però perenne.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes solars
El sol es comença a obrir
com una flor enjogassada,
comença a vessar escalfor
com una olor que s’esbrava.
El mon sencer es deixondeix,
tots els sentits es decanten
a l’amor que farà el ple
al pic d’estiu, roig garlanda.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes del sol
Fresc de Pompeia
El sol regna tot ple de beatitud,
fa florir la terra humitejada,
torna el bosc d’un clarobscur profund,
els volums esclaten com miracles.
No només pinta els ardents colors,
aquest sol dona forma i fondària,
jo enmig m’hi trobo amb contorns purs,
del tot dona i carnalment dreçada.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes solars
Furtivament
i sense cap empara
cerco aixecar
la vora de conteses.
En solitud,
bastint castells a l’aire,
m’hi vaig fent lloc
mig dubtosa mig ferma.
Després no sé
on desar-me la vida
tan quotidiana,
voltada per tristeses,
però així moc
tot el sentit que em dreça,
de terra a cel,
alçada i molt més lliure.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes ombrívols
La teva ardorosa cabellera
en mi s’escampava,
sacsejant-se.
Vam temptejar el pany
amb clau molt fina,
la porta del cancell
s’obria,
enlluernant-nos.
Vaig tocar
la bellesa primera
les ales del matí,
el nocturn pòsit,
i enlairant-nos enllà
en llençols tendres
em va tornar el valor
i el goig
i el somni.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de l'esperança, Poemes per als homes
Alfred Émile Léopold Stevens
Escriure
és sostenir el temps
fugisser com una bufada,
complex com un calidoscopi
en moviment,
remorós com la vibració
de l’energia d’una onada.
Escriure
és mantenir el temps
sense fons, sobre l’abisme.
A totes dues bandes,
a sota mateix,
desaparició i no–res,
igual que el transcurs del viure.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la passió, Poemes solars
P. A. Renoir
On trobaré el ballador
per anar de Festa Major,
en la xardor de la nit
ignota entre la fragància.
On trobaré el ballador
sota els fanals de colors,
la lluna a dalt commoguda
per l’alegria arborada.
On trobaré el ballador
d’ulls intensos i amarats
de l’estiu viu i endinsat
bressolant-nos en l’ardor.
On trobaré el ballador
que em faci encara més bella,
que en la nit dugui abrusant
la intimitat del seu ésser.
António Gomide
Cap al l’aire entendrit venta el mar tebior,
dialoga l’orquestra i la dansa fluctua,
cadència delitosa de passió que abrusa
bategant, lleu i alada, entre nacre i cotó.
Damunt la sorra molla una parella balla
al so d’una sonata fluint amb fruïció;
tres músics a peu d’ona la toquen amb fervor
mentre el mar blau turquesa bressola la seva aigua.
La dona és la passió, vestit vermell de dansa,
que les notes intactes fan bressar de dolçor,
el sol és clar de lluna que vessa d’escalfor,
l’aire és de mel i encís en el capvespre plata.
Bellesa convocada amb les parpelles closes,
amor al ple invocat en la forma d’un cor
que la dansaire porta obert al seu escot,
i mulla el seu delit en la mar encantada.
El temps tria per sempre aquest bell aliatge
–si se n’anés d’aquí no trobaria lloc–.
Fondària d’existir, delícia afruitada,
navega al mar feliç l’avenir en una barca.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la passió, Poemes del desig, Poemes i balls, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 