S’obre una escletxa de sol
igual que de llibertat,
s’expandeix l’espai, el temps,
confinament que obre marges.
*
L’energia s’extasia
al goig de multiplicar-se,
un plaer extens i fondíssim
de com la vida s’esplaia.
*
El sol se sent llargament
i ni llangueix ni s’acaba,
quina carícia i forment,
l’obertura de les tanques.
I en primer terme hi ha una felicitat,
no abaixar el cap a qui ha volgut sotmetre’t
i acceptar el cost amb totes conseqüències,
no admetre mai escopir al meu amor,
*
i sent així, no es pot parlar de pèrdues,
sinó del guany de tenir-me completa
amb el gran món que m’envolta i empenta,
amb la tendresa que la comprensió enclou.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Poemes solars
Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.
Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.
Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.
Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.
A dintre de la cambra s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant davant de la finestra.
Ja veus, em va fer vergonya que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més que simple musa teva.
Altres dones, davant, passen i van mirant
sense fer comentaris, corpreses i discretes.
Respiro fondament i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes. –Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes la més alta beutat?
–Sí que és tot un honor, però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina. –I quina feina és?
–La de viure en funció de la meva volença.
***************************************************
A dintre de la cambra
s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs
totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica
m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant
davant de la finestra.
Ja veus, em va fer vergonya
que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més
que simple musa teva.
Altres dones, davant,
passen i van mirant
sense fer comentaris,
corpreses i discretes.
Respiro fondament
i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes.
–Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes
la més alta beutat?
–dius ara, amb el pinzell
ple de pintura fresca.
–Sí que és tot un honor,
però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina.
–I quina feina és?
–La de viure en funció
de la meva volença.
Publicat dins de Poemes a la musa, Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Sonets
La joventut, camins ignots al món obert,
tot per conèixer, cada misteri com la crisàlide,
immensitat de creació, tot vies d’ànima.
Cercar escapar de tot poder, així innocent
com fruit que es daura, aplegant força
per resistir, no claudicar i ser salvatge.
La joventut, aprenentatge de llibertat
ja de per vida, trobar el sosté i la clau per
ser sobirana, sempre dreçada. La integritat
i la fermesa com a substrat, tot temps servant
la flama encesa. Crear l’arrel de saviesa
que a l’acte fon l’ignominiós, i tot l’amor
que fa estremir fos amb la vida, per sempre encís.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Poemes solars
S’estrena el dia vessant dolls de bellesa,
una altra forma de l’amor d’aquest món,
acaricia el sol la terra entera
i tot vol viure a sota el seu dolç broll.
És el més gran dels mestres en mostrar
quin ha de ser el substrat de la vida,
aquest donar feliç sense esperar
retorn ni guany, sols brindant bonhomia.
I com el sol, ens cal afaiçonar
l’ésser que som a la seva energia
que amb l’univers conforma i equilibra.
Lluu llum del dia que se’ns assola endins
que irradiem a tots els encontorns
com l’astre sol en el nostre periple.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del sol, Poemes solars, Sonets
Un amor vindrà
fent-te tremolar
en el temps futur
quan caigui tempesta.
Carícies seran
pel teu festejar
fragants com la pluja,
tendres com el vespre.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
S’esmicola el dia
en volves de núvol
esfilagarsades,
que es van esvaint.
No el puc aprehendre
si no és plantant-hi
el meu fruit formós,
que hi arrela i grana.
Publicat dins de ., Poemes de l'esperança, Poemes solars
Puny el dia en el seu ple
esplèndid i bategant,
soc immersa al seu immens
mentre escapo de deixalles.
El vast dolor lacerant,
el desconcert sense marges,
allò intrínsec en mi
sagnant, traspuant desgràcia.
Però jo soc molt més que això,
aquesta dona que s’alça,
que s’aixeca de la nit,
que recerca amor i casa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Poemes solars
Em pren
l’energia de vida
que arranja
tots els meus grans destrets,
en l’aire
afuat del migdia
soc sobre
la passera del temps.
Vaig cap
als meus objectius clars,
tinc somnis
de trobar l’alegria
l’amor,
paraula ha temps no dita,
s’esmuny
dins la incredulitat.
Ara és
cercar en aquesta terra
dolls nous
de sensibilitat
on pugui
construir-me i comprendre
abans
de finir i caducar.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 