Cauen les fulles com si plorés
la tardor trista, tota nostàlgia
al vespre quiet d’un temps antic,
groga catifa de sentor càlida.
*
Plora per mi, per la infantesa
de nítids sons, d’aire diàfan,
cuques de llum, la tendra mare,
i una pau densa ja introbable.
Publicat dins de Poemes de les estacions
No hi soc de ple
dins d’aquest dia,
tardor al pic
en tarda d’àngels,
però el sol no canta
la melodia
de passió antiga,
de roents rajos.
Just de biaix
ve a tocar-nos
com comiat
de vell amic,
la intensitat
dels seus abraços
per un llarg temps
haurà finit.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Atrapades hores,
rellotges comptant
l’esfera del temps
a estacions fosques,
mig abandonades
en no-res i broma.
Va avançant el tren
en la tarda closa
de sostre tapat
pel cel que negreja,
gruix que fa coberta
al viure minvat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Sol de biaix
en la lleu tarda,
el seu clamor
ens abandona,
anem colgant-nos
en l’hora fosca,
sumida i orca
d’hivern al pic.
Gira la terra,
toquen els rajos
just de gairell,
com qui se’n va
a altres països
i ens deixa tristos,
enyorats, minsos,
fins al tornar.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Somoc la meva ànima
ja dins la tardor
primerenca encara.
*
Un sol enganxat
d’últims de setembre
sota un cel de grana.
*
S’acota aquest temps
i la meva vida
pren una nova ànsia.
*
Cercar horitzons,
savieses altes,
moure emocions.
*
Trobar nous calius
de sentiments vius
d’escalfor humana.
*
Potser un revulsiu
que trenqui el contínum,
fulgència estrenada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de les estacions
Cel espès,
núvols atapeïts,
pluja fina
vessant-se al món opac,
*
cau a pes
cada una de les línies
infinites
d’aigua que va escolant-se.
*
S’ha apagat
l’estridència del sol,
el silenci
ocupa tot l’espai,
*
fa punxades
el fred més primerenc,
fins la pell
descoberta es fa estranya.
*
Ben insòlit
just el pas d’un sol dia
del ple estiu
a una tardor sobtada,
*
davallem
de cop els esglaons
vers un temps
que ens va cloent i encapsa.
*
Cap al fred
de l’hivern rigorós,
cap al clos
d’un esperit que es tanca.
*
El setembre,
en plena transició,
i quin goig
sentir-lo com fa passa
*
de l’esclat
del temps més ufanós
a l’obaga
de la tardor mullada.
*
Sento endins
tota la serenor
i el nou aire
de la natura en pausa
*
que ens prepara
el pas a una estació
en què es fonen
somieig i enyorança.
Publicat dins de Poemes de les estacions
Resplendeixen belles darreres poncelles,
les fulles dels arbres, carícies d’amor.
La mar duu prisada l’aigua immaculada
per un vent que dansa galant i olorós.
Regalima el sol fruïció daurada,
ardor que ens abasta amb roja passió.
I és aquest setembre d’estiu que s’absenta
qui amb esplendor ens dreça a transformació.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes solars
Sol de figues i raïm,
vessant com suc que s’escampa
damunt la pell ben morena
de tant estiu que et traspassa.
*
El vent ve en ones suaus
del color lluent dels pàmpols
amb una passió latent
de densa polpa escarlata.
*
I piques com si de grana
fossin els teus rajos rojos,
amb la sentor de la vinya,
amb el sabor dels seus mostos.
*
Duem la marca a la pell
de la teva obra d’orfebre,
filigrana sumptuosa,
maduresa de setembre.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
S’accelera el temps al mes de setembre,
el sol lluu encara amb força d’estiu,
muda la consciència del món en essència,
són dies comptats nuats al fruir.
S’empenyen les fites, activitats dites,
i a l’horitzó es clissen petges a desdir.
Volem retardar el fred que s’acosta,
però el temps al seu pas ens atraparà.
*
Vindrà la tardor de pluja, sol, boira,
i després l’hivern s’ensenyorirà,
vindrà la nostàlgia de l’estiu de somni
com una quimera inserida endins
que es farà real quan la terra rodi
el seu temps indòmit en dies i nits.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Sonets
Segueix brillant l’estiu indòmit, sense treva,
sense repòs ni calma, tota plaça és calenta,
i l’ombra és amarada d’un bany maria ardent
entre la combustió d’un sol a ple batent.
Perleja suor, raja al cos tot abaltit,
el carrer s’ha fet vell tenyit d’un or antic,
i el bosc es mostra immòbil sota l’espetec igni,
la ciutat en ple incendi resta sola, en fallida.
S’ha anunciat un canvi alarmant, radical,
amb llampecs i tempestes, davallada de graus.
I ara no vull desprendre’m d’aquesta llibertat,
de cos, de ment, frugívora, que l’estiu ha lliurat.
Tota la pell al vent, l’aigua del mar, delícia,
festassa omnipresent del fondal de la vida.
Em queixo de la calda però és excelsa amiga,
la que comprèn qui soc, la que em consent ser lliure.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del mar
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 