Corre el dia net, diàfan,
enllà de la finestrella,
el tren, tot moviment àgil.
Núvols densos, lluminosos
juguen dalt del cel, leviten,
blancs com cotó fluix lluent.
L’intens xàfec de la nit
he fet rejovenir els boscos,
ha encensat l’aire polit.
Tot lluu de fragància nova,
i l’estiu ha fet un gir
just al tombar el mes de glòria.
Ja som a primers d’agost
i el sol torna a preparar-se
per l’escomesa i la joia.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la pluja, Poemes de les estacions
Dolçor solar de tarda de desembre,
claror de l’aire mentre viatjo en tren,
jo et frueixo com la natura entera
del tot badada al blau pur d’aquest cel.
En aquesta hora viatjar és aventura,
diumenge calm, tot per assaborir,
just són les quatre i ara ningú no es pensa
ni s’imagina que es convertirà en nit.
Potser un dia amb les vint-i-quatre hores
és com la vida d’un ésser que ha nascut,
que en cap estadi creu que serà vençut.
És aquest cicle reservat i tranquil
el que ens domina i empeny cap endavant,
només cal viure i seguir acceptant.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
Kyriak Kostandi
Recorre el tren joiós
tota l’alegre plana,
les vies tot al llarg
de boscos envoltades,
i el sol que des de l’est
vessa els seus potents rajos,
tot i que ja l’hivern
despunta per muntanyes.
Jo soc a dins el tren
sens voler preguntar-me
com encarar la vida,
sols fruint del paisatge.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
En el dia calm, esclatant de sol,
curull de flors i arbres, em bressola el tren
en la seva marxa. Sempre va endavant,
a horitzons que esperen éssers abrandats,
amants a ciutats, que la festa senten.
I el mar va banyant les costes, les platges,
amb sorra fulgent, petxines lluents
i pedres llustrades. Bressolada, atreta
per la ciutat màgica, a dalt el cel blau,
a rumb del gai tren, entre el bosc transito.
El plaer fugaç de lliscar entre vies,
dolcesa amatent de la suavitat
lleu d’una carícia. Amb mi va sencera
llibertat intrínseca, volició ardent
del meu ésser ple, vestit d’alegria.
Somric a tots àmbits que l’esguard abasta,
roselles esteses, campànules blaves.
Tot al meu mirar retorna bellesa,
plàcid dia, un maig d’una primavera
que s’estén al temps llançant raigs de festa.
Publicat dins de Poemes, Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
A dins del tren, camí de cel i pins,
respiro fondo allunyant-me de casa,
del sol els rajos m’acaronen la cara,
el pit, el cos, el sentit del viatge.
És gener, hivern, d’un any just començat,
i al meu país la vida no s’atura,
gairebé gens ni hiverna ni recula
i de fred sols mostra esparsos senyals
Amb ple sentit rodolo a Barcelona
lliscant al tren en ben polides vies,
just vaig mirant i prenc notes petites
de curtes frases amb rodolins trenats.
I així jo soc al meu moment que passa,
tot pesant figues -poques hores de son-.
Els carrers són dolços, d’un blau celeste,
la llum del cel els embelleix de goig.
Allà m’invento i em trobo amb mi mateixa
en un entorn no a diari fressat,
sens contrapès a la vàlua que em dreça,
lliure i lleugera al món engalanat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions
Passen els trens
fent camí, amunt i avall,
a l’estació
s’aturen uns moments,
hi ha un trànsit íntim
d’entrar i sortir de gent
en aquest dia
d’abril irradiant.
Al fons proper,
majestuosos pins,
claror suau
tota rosada a l’ombra,
l’aire feliç
dolçament acarona,
l’esdevenir
és un goig que enamora.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Seguim el paisatge
de pins i de boscos,
de cel blau que s’obre
sencer com un goig,
mentre estacions passen
polides i blanques,
i el sol vessa rajos
com aspes de foc.
I ara és hivern
en aquesta terra,
encarada al mar,
fulgent de claror.
Quin delit de viure
encomana i crea
mentre el tren travessa
tot l’immens tresor.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura, Poemes de les estacions
I passen estacions
amagades sota terra
amb la llum esmorteïda
com una tomba de segles.
Endavant pesadament
el tren feixuc s’arrossega,
i la gent es deixa anar,
mig envellida i sense esma.
És una nit de l’hivern,
hi ha la sonsònia monòtona
que anuncia els baixadors.
A fora, foscor i derrota.
Un dia en què s’ha deixat
l’energia en totes feines,
i és un divendres cansat,
la gent sols espera jeure.
La setmana s’ha esgotat
plena de treball, problemes,
ara que ha arribat al cap
potser hi haurà un petit lleure.
Théodore Chassériau
Plora aquest meu dia anorreat
d’un estiu radiant de bellesa,
sento endins nostàlgia i dolor,
solitud, amargor en escomesa.
Tinc davant perspectives obertes,
ara el mar, més endavant Venècia,
però el mal que duc incorporat
a la còrpora no em deixa mai de petja.
I m’esclafen els vells malsons de nit
la buidor de totes les grans pèrdues,
i plorosa entre el sol solemnial
titubejo entre florir o perdre’m.
El dia amorf
sense colors
polsim terrós
sobre les coses
arbres d’hivern
branques pelades
la llum somorta
que aplaca l’ànima.
És mig febrer
l’any gira i gira
passen els dies
inadvertits
hi ha un gris paisatge
sota el cel llòbrec
els ametllers
no han pas florit.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 