Tot és ple profusament
de les formes més precioses,
d’arquitectura, natura,
entre el cel pur, sol d’estiu,
i un aire net i feliç
que disposa en equilibri
el meu ésser, pensament,
l’estimació amatent,
tots els desitjos possibles
entre aquesta ingent bellesa
que orna fondament i intensa
la meva estada a la vida.
Em recupero a mi
en la mesura humana
en el vent que somou
sensualitat daurada,
on arriba el brogit
de les flors i dels arbres
una ancestral carícia
de la terra encisada.
I a dalt, tot l’immens cel
sencer d’un blau intacte,
el sol, lluent, batent,
vessant, perlejant màgia.
És la bellesa plena,
estesa, desplegada,
on deixar-s’hi habitar,
on renéixer sens màcula.
I recau la passió
al meu cos lúcid, bell,
el vent arremolina
el meu cabell ardent,
el meu cos també ofert
a sota de l’abric
d’aquest fullós desembre
que mai no ens desabriga.
I rodo enmig del temps
ple dels dons que es generen
en mi, que soc a imatge
de la terra i del cel.
Quants mil·lennis no em formen
de jorns, llunes de plata.
El meu plaer sens màcula
estès enmig de l’aire.
Penso en el fred Petersburg,
aquell cel immens del nord,
rius i afluents embravint-se
i la neu cobrint-ho tot.
Veig la bellesa aplegada,
majestuosa, al carrer,
ciutat de corts i de danses
amb vells dormint als cancells.
La solitud concentrada
fumejant en tot alè,
i a cap cambra, cafè o plaça
l’esperança no es concep.
Simon Vouet
Fal·laç és aquest aire que no porta cap musa.
Esmussada de versos soc dintre la passera
d’una tarda d’oratge de l’alta primavera
amb les florides flors, amb llum que reverbera.
La fosca m’ha calat estant-me jorns a casa,
sense el mirall del món, sens poder contrastar-me,
i he de trobar qui soc, les meves coordenades,
la brúixola, els amors que dreçada m’aguanten.
Cercar la veritat que en mi tinc endinsada,
la bellesa latent, que convoca la màgia.
Sense aquesta visió, aquest ser il·luminada,
no sé ni que oferir, més que coses mundanes,
alienes a mi, buides, mancades d’ànima.
La musa em descura, sols faig per invocar-la.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes a la musa, Poemes de les estacions, Poemes solars
M’agafa el nou temps
ancorada al vell,
ve la primavera
esclatant i tendra,
i el meu cos just resta
a terra enclotat,
de cap punt s’eleva,
taciturn, callat.
Em caldran uns dies
de fer nova estada,
sentir la potència
de dolls de vent, platja,
la mar forta i lliure,
sempre insubornable,
el vol dels ocells
al castell de l’aire.
Mudar de paisatge,
acostar-me a mi,
al goig, la bellesa
que d’endins m’emana,
ésser solitari,
dona ara esgotada.
Prendre aquest esclat
vigorós que s’alça,
fer-me al seu esguard
enardit de gràcia.
Davant meu, al tren, una ballarina,
braços, pit al vent, de piquets les mitges,
vestida de negre, sostenidors roses,
venes a les mans sensibles, formoses.
La cara esculpida, l’arracada mòbil,
el cabell estès, serrell al front jove.
I frunzeix els llavis, tota ella luxosa
d’una senzillesa desada i absorta.
Jo em sento a mi, d’hivern abrigada,
mig suant, tancada sota de l’abric.
Soc pesant, soc rígida, de bellesa opaca,
sense confiança en cap meu talent.
Apagat dissabte en què cruixo, peno,
i sense esma treno viaranys, camins.
M’he fallat avui sense anar a piscina,
el cabell dubtós de neteja i gràcia,
el vestit d’ahir, que vaig fer suada,
amb l’ànima als peus per tanta mancança.
Un diumenge de tardor
on un petit cor palpita
en aquest dia ventós,
enfredorit, de llum trista.
Un petit cor que vol rebre
un raig de llum que el tamisi,
un espurneig de bellesa,
un gest senzill que el captivi.
Vol fer-se més gran i fort,
on l’amor pugui expandir-se,
i la sang brolli amb el goig
del seu batec clar i sensible.
Un octubre d’estiu
de somni de bellesa,
amb el cos conformat
pel sol, la tarda plena,
per l’esperit del temps
que vessa, que prodiga
felicitat de ser,
llibertat, alegria.
Un mes com suplantat,
tal com barca perduda
en desconegut mar
on el tròpic perdura,
amb flors, delits, fulgors
d’encens daurat i rajos
un regal d’aquest cel
que amor vol suscitar-nos.
Fa la calor xafogosa
d’un altre avançat estiu,
s’estrenyen les temples, couen,
amb un batec agressiu.
El jorn rere la finestra
impol·lut, magnificent,
frueix de verdor, esclata
de bellesa incandescent.
És ben segur que ha de ploure,
caure un abundós aiguat,
aquest mal de cap indica
fregant electricitat.
Aquest és just el meu dia,
el que em toca viure avui,
me’l trobo així, l’interpreto,
és on tinc fet l’aixopluc.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 