L’aire escombra el món,
les fulles seques i velles.
Amb la seva llum difosa
perseveren els fanals
en la nit freda i closa,
que tot ho esparvera.
S’estén la lluor metàl·lica
de taules i cadires
a les terrasses desertes,
i al fons titil·la el Nadal
amb la seva esperança punxada
de rebregat desembre.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de les estacions
Fullam que empeltes tot sencer el dia
de l’alegria del viu color,
ets primavera i tardor fresca,
la llum traspassa el cor glatidor.
L’extensa plana, verda i galana,
té a tots els centres plans verticals
on la fulleda s’eleva i tresca
cap a un cel càlid curull d’aiguat.
S’enfila l’heura, fulla perenne,
fins dalt de l’angle punxegut i alt,
i viu alegre, de vermell festa,
tot veient créixer als peus l’herbam.
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
Cauen a pes
els sols que són els dies
rodant ben lents
fins acollir la lluna
i sota els vents
cardinals que pergiren
s’obren camins
a recer de foscúria.
La pluja cau
amb la mullena blava
gran cabellera
del cel escorredissa
les seves trenes
degotant en l’oratge
alenant l’aigua
que tot ho vivifica.
I arriba el fred
rigorós de gelades
reflectint cels
amb flors de gel i vidre
esclarissant
esperances badades
fent un apart
abans l’esclat de vida.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de les estacions
Enjoiada de llum de cap al tard
els ocres i els sienes irradies
i damunt els colors de terra i fast
el carbassa, alegre, hi entronitzes.
Com una dona joiosa, a la saó,
duus carícies als pètals i a les fulles
i de tant com la daura l’esplendor
de la teva mà tendre, cau la fruita.
I la pluja que ve a acaronar-te
torna amb el seu ruixim la terra molla
on s’enfonsen llavors, pinyols i grana
expectants per donar brotada nova.
Tu fas un pas cap el vent que es desvetlla
que ve vers tu, ardit, de la muntanya
i ell et corona amb gerdons i groselles
i ben estrets beseu l’hivern que avança.
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
T’acostes nova, tardor,
nua i tota recollida,
traiem jerseis de l’armari
i el sol és daurat, i minva.
A l’espatlla l’estiu penja,
curull de dies esplèndids,
i de calors angunioses,
i nits rodones, suspeses.
Un neguit d’ocell pessiga
l’adéu a l’estació encesa
de dies prometedors:
em sabut viure-la plena?
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
Jo mai no vaig saber el nom de tantes roses,
però la primavera era esclat de capolls;
n’hi havia en farcell, tot roges, sense espines,
les fortes i dreçades, closes en tornassol.
Les obertes, mitjanes, d’un sens fi de colors,
roses i vellutades, de nacre, de cirera,
carbasses o sanguínies, de carmí, tot poncelles.
El poble era una estesa, les torres les vessaven,
les tàpies escampaven fragàncies cap al cel.
Ran de terra, l’olor de l’estiu que s’acosta
quan les roses, roentes, vibraven com l’anhel.
Paradís jove i tendre que, enramat, fulgurava,
poncelles que creixien, abundós xuclamel.
Alegrement vivien, s’obrien, conquerien,
frescor odorant de rosa, que bull de serenor.
Pètals infinits, roses, que a ple aire gaudien
en jardins clars i ombrívols i terrats de sentor.
Fortes branques, com arbres, es tramaven, altives:
el regne de les roses, el meu poble estimat.
Va arribar una horda bàrbara, un imperi de grues,
aplanadores àvides, erugues de combat
que van anorrear-vos, que us van segar de planta,
i us va trinxar, impassible, un exèrcit voraç.
I, de la nit al dia, el poble sucumbia,
i de la nit al dia el meu poble tombà.
Avui és una allau de maons i trinxeres,
i de les roses belles, de les torres valentes,
dels jardins i vergeres no ens hem recuperat.
Avui són soterrades, igual que les poncelles,
amb un aire d’estelles que fereix com l’amiant.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors, Poemes ombrívols
I en el temps tan càlid de la primavera
amb la lleu ruixina que ara tapa el cel,
les flors escampant-se per testos i terra,
el meu cor petit batega sens zel.
Pluja com el plany estès de la vida
sense ja trobar-te mai més al camí;
història tancada curulla i vívida,
de claror diàfana, de sentor d’encís.
Esclat als carrers on apareixies
sempre enlluernant tant dia com nit,
i en aquell instant que a l’acte et tenia
el giny de la vida rodava sens fi.
Vaig deixar-te sol amb el teu plor estàtic,
tu allargant la mà que retreia jo,
i cap temps ni vent saltarà ja el marge
que els dies encesos van fer un de dos.
Queda en mi el teu riure, la palma oberta,
el besos intensos, el girar del món,
l’aire majestàtic de la nit immensa
quan l’adéu tancava la teva estació.
Estació d’abraços, d’escalfor, d’enteses,
de menús i esperes, de cafès i amor,
de tardes esteses dalt de casa teva,
destriats i unívocs, absoluts tu i jo.
Feia fred –hivern-, l’amistat planava,
sucs, fruita ensucrada al mercat major,
amb la ciutat nostra, Barcelona oberta,
que dins d’ella pensa per sempre en tots dos.
I que es torna a creure que el somni és vivible
i fa tombs i gira i torna a defallir.
Comiat de l’amor que mai fou possible
i duu l’hora trista a la ciutat i a mi.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de les estacions, Poemes per a P., Poemes per als homes
Anhel de tarda d’estiu,
el mocador roig ondula
entre l’aire llevantí
mentre el camp de blat murmura.
Mocadoret de l’amor
tremolós com una fulla
que ens vens a fermar al cor
el brogit que mai s’atura.
Aire calent de roselles,
delit dins de l’hora bruna
amb el mocador premut
entre els llavis, roig espurna.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de les estacions
En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.
Ara he clos els porticons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que, llarg, vaig preme’t.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
Li cau una llàgrima
en la freda nit
de la blanca galta
damunt del vestit.
Lleus gotes de pluja
cauen al terrat
amb un fons de música
i de desempar.
Les notes agudes
el fan plorar més,
tristor deixatada
al mes de febrer.
La lluna és rodona
i escalfa fluixet,
alta, bella i muda,
al terrat tot ert.
Fa una dansa trista
en la solitud
amb un cor d’ermini
petit i perdut.
Dins la meva ànima
és on s’ha posat.
―Salta al nou dia,
Pierrot estimat!
Vindran primaveres,
faran eixugalls
de llàgrimes teves
i dels meus pesars.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 