Category Archives: Poemes de les estacions

Les cinc de la tarda, les estacions blanques,
escolars que van en tren de tornada,
gent que parla massa, cases als turons
dins la solellada,
i comença el sol ja a anar de baixa.
Viatgers que duen els jerseis de llana.
 El temps de tardor, el vent de muntanya.
El tren cuita i marxa
per sendera estable, arbres enfosquits
sota un blau de marbre, els llums resplendents
a totes andanes. Comença a finir
el dia, tot aura
de fulles caient, ocres i carbasses.
El vagó curull, persones que seuen,
d’altres van alçades, els mòbils encesos,
reclam d’atenció,
tots acaparant-la. Jovent rialler,
túnels i vergers, claror apaivagant-se.

El dia mundà, les estacions plenes,
tothom va de fosc, l’hivern que comença.
Si bé ja fa fred el cel és manyac,
un blau amorós el fa proper, tendre.

És la inspiració d’aquest dia clar,
lluminós de sol, on fem el trajecte.
Asseguts al tren, camí de Floresta,
entre dolç boscam enfilem sendera.

Un bell matí de diumenge,
jo dins del tren, confortable,
sense gaire desig, esma,
però la bellesa en tot l’aire.

Una nova dimensió
del món i de mi mateixa,
tots el turons esclatant
de poncelles. Primavera.

En mi també cal que fruitin
noves gemmes, esperances.
Jo sabré elevar la vida,
en soc experta i versada.

El tren tan quotidià,
que sempre duu alegria,
travessa boscos, prats,
i abans que el cel matina.

Ara és tot ple de sol,
són les nou ja tocades,
serà un dia roent,
primavera estrenada.

El seu clar destí és
vella ciutat romana
estesa a frec de mar,
ciutat mediterrània,

amb un esdevenir
de parla catalana,
Barcelona, amb un cor
de navegant que canta.