Alegria a les teulades
vermelles a més no dir.
Cúpules d’església clara,
catedral al sol moixí.
Prop hi voregen les cases
blanques, amb farbalà fi;
guaitant totes les campanes
en un cel morabetí.
Joia i blanca pau s’enfilen
per torres i campanars,
i la tarda sense brisa
sent un riure que ve i va.
Tocs de blau, temps que s’estira
i que no se’n vol anar.
La ciutat espera el vespre,
temps d’enraonar i somiar.
Véns amb la bicicleta
pel camí dels rosers
i a la casa ombrívola
hi espera la fireta.
Les cambres, d’altes portes,
són recer i presència,
i tu hi ets i transpires
mentre jugues amb mi.
Les rajoles de terra,
colors de modernisme,
són fredes i polides,
i hi ha olors de jardí.
Vivor de la teva ànima,
remor de tarda quieta
que les fulles contemplen
sota el cel blau més clar.
I la teva mirada
en uns ulls de xinesa,
la pell com si de préssec
mentre em dónes la mà.
Vaporós és tot l’aire
pausat de la finestra,
fa el ple la tarda lenta
i la nostra amistat.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 