Vetes roses al cel anuncien
la imminent caiguda de la tarda.
Rosa la llum i l’hàlit de la vida,
que alena tendre sota el blau, apagant-se.
Traspàs de llum abans l’esclat de lluna,
de nit polida bategant sota els astres.
Un ull es clou, l’altre obre sens pressura
la lluentor d’una nit estelada.
Publicat dins de ., Poemes de la tarda
Plàcidament
s’estan al temps
les dolces nenes
mentre fluïen
colors de cel,
roses de mel,
tendreses lleus,
aigües tranquil·les,
dins d’una tarda
feliç i clara
que al si conté
melancolia.
I bufa un vent
que s’enduu amb ell
el fil del temps,
imperceptible.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes del temps
I en l’escuma del dia
queia una lleu pluja
suau com les carícies
que esperava d’algú.
Passava el temps dels arbres
amb les fulles verd somni
sota un cel de plom tènue
serè com el dolç aire.
I volia un amor
que seguís sent somriure
com la tarda sensible
que amb la terra girava.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la tarda
En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.
Ara he clos els porticons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que, llarg, vaig preme’t.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
Vicente Romero
Surts de Festa Major
mudada i arreglada
i al rostre hi tens dolçor
i és dolça aquesta tarda.
De bracet amb amigues
pel passeig vas guaitant,
i un jove de la vila
t’ha ullprès, i el vas mirant.
El teu cos jove i càlid
se sent acollidor,
entremig de la festa,
entremig de l’ardor.
Hi ha remor d’alegria
de jovent, i aleteigs,
i olor de floralia,
i riure, i xiuxiueigs.
Tothom espera al vespre,
i, en acabat de sopar,
anar al ball i a la fira,
l’amor per estrenar.
I tu també esperes
trobar el teu despertar,
fer germinar la vida,
fruitar i estimar.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la tarda
Alegria a les teulades
vermelles a més no dir.
Cúpules d’església clara,
catedral al sol moixí.
Prop hi voregen les cases
blanques, amb farbalà fi;
guaitant totes les campanes
en un cel morabetí.
Joia i blanca pau s’enfilen
per torres i campanars,
i la tarda sense brisa
sent un riure que ve i va.
Tocs de blau, temps que s’estira
i que no se’n vol anar.
La ciutat espera el vespre,
temps d’enraonar i somiar.
Véns amb la bicicleta
pel camí dels rosers
i a la casa ombrívola
hi espera la fireta.
Les cambres, d’altes portes,
són recer i presència,
i tu hi ets i transpires
mentre jugues amb mi.
Les rajoles de terra,
colors de modernisme,
són fredes i polides,
i hi ha olors de jardí.
Vivor de la teva ànima,
remor de tarda quieta
que les fulles contemplen
sota el cel blau més clar.
I la teva mirada
en uns ulls de xinesa,
la pell com si de préssec
mentre em dónes la mà.
Vaporós és tot l’aire
pausat de la finestra,
fa el ple la tarda lenta
i la nostra amistat.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 