Category Archives: Poemes de la tarda

Lluen núvols al cel,
primavera reeixida,
el sol s’escampa amb vels
de llum acolorida.
La tarda, verdejant
entre el bosc que sospira,
s’alça alta, exuberant,
en l’estació més viva.
Conviden els senders
fluents a caminar-hi,
a omplir-se de l’aroma
ardorosa dels pins.
Entre molses i obagues,
per sota les capçades,
es desfila el sol diàfan,
ben llunyà de la nit.
Suavitat de la terra
que passa amb batec d’ala,
on s’escola imparable
el magma que és el temps,
porta la pluja nova
al pas del teu oratge,
renova amb la teva aura
el viure fugisser.

Tarda blavosa
d’hivern ja sòlid,
cel nuvolós
de pluja baixa,
al verd dels arbres
nia la fosca,
el vent condensa
el temps que passa.
Tarda humida
que va a acotxar-se
a la nit negra,
ja a la rotonda,
tarda sentida
de fràgil passa,
dalt l’infinit
la lluna escolta.