Tarda de vent
transparent i fibrós,
fulles caigudes
estergeixen el terra,
tons rojos, grocs,
marronosos cruixents
amb fines puntes
com si fossin estrelles.
Tarda de vent
amb el cabell tot ros,
les mòbils branques
t’acaronen la pell,
fan de serrell
al teu front lluminós,
tarda punyent
de somnis sense espera.
Tarda de vent
enlluernat de llum
manifestant
la potència primera,
de tu jo prenc
la saba i el sabor
i al cos em resta
la teva força i festa.
Publicat dins de Poemes de la tarda
Tarda enfonsada
en la immobilitat,
gris de tardor,
pluja en el gruix de l’aire,
un lleu fracàs
en dibuixa el contorn
d’aquest dens temps
que no prendrà volada.
Em duu el tren
d’andana a baixador,
rodons rellotges
marquen l’hora aturada,
faig un camí
que és sols de transició,
com aquest dia,
d’una estació a una altra.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
Tarda estesa del meu ample món,
el cel blau et fa grandiosa,
el sol crema bategant d’ardor
dins l’estiu, on m’aixoplugo a l’ombra.
M’endinso pel pla camí del bosc
envoltada de pins i falgueres,
la mediterrània pobla tot l’entorn,
jo en sóc filla de l’estirp primera.
Tarda roja de sol de cremor
de l’agost més roent, el pur centre,
jo respiro enmig la sentor
la fondària de la teva festa.
Tarda silvestre
entre fonolls i espigues,
el fort sol crema
la terra engrunadissa,
sota dels pins
l’obaga es fa difusa,
sense cap vent
el juliol abrusa.
Les estacions,
entre plataners i heura,
duen frescor,
que tot el fullam venta,
a dins el tren
hi entra el sol a raig,
estiu roent
entre bosc i ciutat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
La tarda dalt de l’estrada
rodant a ritme del món,
de l’estiu extasiada,
bressolant-se en l’escalfor.
El cel reservat per a ella
amb el sol esplendorós,
el temps s’hi ajeu sense pressa
fins que baixi els esglaons.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes de les estacions, Poemes solars
Contrallum del cel,
la tarda blavissa,
darrere dels núvols
el sol hi sospira.
Ennuvolat dens,
minses clarianes,
el cel clos al fons
com ordit de sarja.
Càlid bufa el vent
movent el que és fràgil,
tot és expectant
que la pluja caigui.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la tarda
La lluna penja del cel
com un botó sense trau
al sedós llenç descobert
del més esplendorós blau.
Juganera, hi reposa
amb la seva dolça faç,
riallera i somiosa
com de nit ens ve a acotxar.
El sol suau l’acarona,
un sol de tarda llampant,
perquè segueixi tan bella,
perquè segueixi somiant.
Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes de la tarda, Poemes per a nens
La tarda serena no mou ni una fulla,
l’acompanya el cel, gris i blau de pluja.
La humitat amara el temps vaporós,
els vidres s’entelen, es fa íntim el món.
Una xemeneia fumeja escalfor
com un petó càlid a l’abril boirós
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes de les estacions, Poemes per a nens
Sol i més sol
i la florida d’arbres,
fulles lluents
de verdor inesgotable,
tot el camí
que faig en tren de tarda
és un esclat
de joia entre muntanyes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Lluen núvols al cel,
primavera reeixida,
el sol s’escampa amb vels
de llum acolorida.
La tarda, verdejant
entre el bosc que sospira,
s’alça alta, exuberant,
en l’estació més viva.
Conviden els senders
fluents a caminar-hi,
a omplir-se de l’aroma
ardorosa dels pins.
Entre molses i obagues,
per sota les capçades,
es desfila el sol diàfan,
ben llunyà de la nit.
Suavitat de la terra
que passa amb batec d’ala,
on s’escola imparable
el magma que és el temps,
porta la pluja nova
al pas del teu oratge,
renova amb la teva aura
el viure fugisser.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 