Tu ets el fracàs estrepitós de la meva línia
de vida. Amb tu tot hauria estat justificat,
el dolor, la solitud, la violència, les pèrdues
de l’amor. Però el teu odi s’ha alçat davant la meva
indefensió, anorreant-me. I no em resta sentit a la vida,
que passa plena de la incomprensible malvestat
del teu carnatge. He bifurcat el camí
des d’on cremava l’horror, i soc en un rail
estèril, vulnerable, al corriol de l’extinció.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Estant amb tu tenia un dolor de lleopard.
L’olor del teu cos s’esbravava just fins arribar
a mi, en l’angle on et circumdava, i et robava
el contacte, la gènesi del moviment,
la rojor dels llavis, l’ombra del cabell sobre el front,
el privilegi d’estar al teu costat, sota la teva mirada,
el naixement del pensament. A cada pas que feies
els músculs del teu cos s’estremien, i tot l’aire
de la vida requeia en tu, que el somovies
i l’escampaves. Fora d’això, no quedava res,
només el desig despullat de tu i aquella passió
atuïdora. Les conques de les teves mans
feien rodar tot un món, on jo restava al marge,
com un ésser expel·lit per desvalorament.
Aliena del teu anhel, cap dels teus focs
no em tocava, en mi mateixa en cremava.
A les nits plorava com si la vida m’hagués
desassistit. Així sentia el teu rebuig per mi.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Ballava jo pels salons, extasiada
per aquell somni que s’originava en tu,
seguia la teva aura, el teu cabell lluent,
el teu somriure compassat amb la nit
com algú amb qui per sempre m’hauria engalzat
en les nits caloroses brollades per tots dos,
però jo era aquest ésser sol i aïllat
en la seva espiral de seducció, nuada
en si mateixa, a qui la tendra nit esquivava,
de qui s’esquitllava com la música sublim
que regalimava al cor bategant de la festa,
entorn de tu mateix, i t’elevava al somni
crepitant d’una trobada d’amor extrema,
aquella que s’estremeix de felicitat
i no deixa rasa per on s’escoli el dolor,
on tu t’erigiries en el seu tendríssim
vetllador, custodi d’un encís que no té
més mesura que el guiatge dels astres,
estrelles terrestres nosaltres, bategants,
centellejant al seu propi firmament
on l’existència es desborda, inacabable.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Corre el tren en el temps, l’estiu provisional,
carregat de nostàlgia, de vivències d’enrere,
del despertar del món, els estius sense treva
desbordants, succeint-se, i aquell amor traçant
avingudes per viure. Resta tot tan roent,
vívid i inaccessible, i és en aquest escaire
on el món va a l’abisme i se m’enduu cremant
amb un pes de vertigen. Encara visc allà,
en la veritat concisa de qui érem tu i jo,
abans de desmentir-se.
Es va enfonsant el dia amb l’olor de l’escola,
el cel blau, bates blaves dels nens tan estimats.
On és l’íntima vida de mares isolades
amb l’alegria als ulls i mig llavi guerxat.
És l’amor que es desfila, la tendresa que emana,
el berenar que es prepara i la foscor al seu cos.
Una vida lliurada, oberta en una flor,
se sent el temps que passa, la vida en progressió.
Ell esclata en miracle, ella lenta es marfon,
tancada dins la casa de deures i sopars,
de contes i rialles, d’aquest amor pregon.
De nit extenuada, oblidada i reclosa,
no té on arrecerar-se, no és inclosa en el món.
La sosté la passió pel nen que fa non-non.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la solitud
El meu món compost per la solitud.
Tibo fat, salut i hi giro abrivada
fent-hi una rotllana.
Així extrec forment, impuls, cor ardent,
riquesa latent, i amb les meves mans
en faig una empara.
No deixo el tresor de l’ésser que moc
al vaivé d’un altre. Just cerco l’amor
tot sent sobirana.
Publicat dins de Poemes 8 de març, Poemes de la solitud, Poemes per a dones, Poemes solars
Somnàmbula del no-res,
sola en l’aire que aleteja,
de la terra en trec viu nèctar,
del sol, companyia ardent.
En la fondària del mar,
dins l’aigua ombrívola i densa,
soc un ésser sol que es bressa
en mil·lennis ancestrals.
Dreçada en la llum de lluna
com un planeta que gira
soc la força més amiga
de l’univers que m’ha alçat.
Publicat dins de Poemes de la solitud
No soc ningú
sota el sol de l’estiu.
Trio camins
que vull vitals, feliços,
moc energies,
bellesa que destrio,
i passa llis
cada un dels dies meus,
només que jo
l’empelto de volença.
És solitud
tota ben recoberta
d’un benestar
que senzill m’embolcalla.
No soc ningú
si no sento en fondària,
ja vertical,
sensorial i ufana.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Calla la nit
polida i sola,
passen els trens
i els transeünts
de darrera hora.
La nit ja sap
tot esperant
que éssers nocturns
l’habitaran
fins a l’instant
que el sol lustral
surti de clova.
Publicat dins de Poemes de la nit, Poemes de la solitud
Passen els llenços dels dies, àgils,
gairebé ingràvids, com una llum,
les nits feixugues, malsons, tortures,
dolors estèrils que fan d’intrús.
S’escola vida esbraveïda,
raja la saba en substrat erm,
es perd substància, el temps naufraga
i l’arbre magne rau al desert.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 