Category Archives: Poemes de la solitud

Tinc l’exasperació

de l’últim individu

d’una espècie extingida

*

que espera agenollar-se

per no tornar-se a alçar,

fer matèria amb la terra

*

i retornar al tot,

d’allà on provenia,

encarnant l’extermini.

Estranyament,

segueixo en aquest món,

sense sentit,

sense que ningú em vulgui,

en un estrat

tan inert com inútil,

abandonat,

ignot del que és amor.

Estranyament,

tinc parada la mà,

d’on s’ha escolat

el secret de la vida,

la van fregant

les estacions de l’any.

D’avenir incert,

la sang va bombejant.

Tu ets el fracàs estrepitós de la meva línia

de vida. Amb tu tot hauria estat justificat,

el dolor, la solitud, la violència, les pèrdues

de l’amor. Però el teu odi s’ha alçat davant la meva

indefensió, anorreant-me. I no em resta sentit a la vida,

que passa plena de la incomprensible malvestat

del teu carnatge. He bifurcat el camí

des d’on cremava l’horror, i soc en un rail

estèril, vulnerable, al corriol de l’extinció.

Estant amb tu tenia un dolor de lleopard.

L’olor del teu cos s’esbravava just fins arribar

a mi, en l’angle on et circumdava, i et robava

el contacte, la gènesi del moviment,

la rojor dels llavis, l’ombra del cabell sobre el front,

el privilegi d’estar al teu costat, sota la teva mirada,

el naixement del pensament. A cada pas que feies

els músculs del teu cos s’estremien, i tot l’aire

de la vida requeia en tu, que el somovies

i l’escampaves. Fora d’això, no quedava res,

només el desig despullat de tu i aquella passió

atuïdora. Les conques de les teves mans

feien rodar tot un món, on jo restava al marge,

com un ésser expel·lit per desvalorament.

Aliena del teu anhel, cap dels teus focs

no em tocava, en mi mateixa en cremava.

A les nits plorava com si la vida m’hagués

desassistit. Així sentia el teu rebuig per mi.

Ballava jo pels salons, extasiada
per aquell somni que s’originava en tu,
seguia la teva aura, el teu cabell lluent,
el teu somriure compassat amb la nit
com algú amb qui per sempre m’hauria engalzat
en les nits caloroses brollades per tots dos,

però jo era aquest ésser sol i aïllat
en la seva espiral de seducció, nuada
en si mateixa, a qui la tendra nit esquivava,
de qui s’esquitllava com la música sublim
que regalimava al cor bategant de la festa,
entorn de tu mateix, i t’elevava al somni
crepitant d’una trobada d’amor extrema,

aquella que s’estremeix de felicitat
i no deixa rasa per on s’escoli el dolor,
on tu t’erigiries en el seu tendríssim
vetllador, custodi d’un encís que no té
més mesura que el guiatge dels astres,
estrelles terrestres nosaltres, bategants,
centellejant al seu propi firmament
on l’existència es desborda, inacabable.