Category Archives: Poemes de la solitud

Moridora

Sally Rosenbaum

De vegades costa davallar al ple dia,

penetrar el seu magma, els sentits oberts.

Com el sol escalfa càlid i estimable,

l’aire fresc que renta, bo de respirar-se.

L’ombra de les fulles, de pètals i branques

que tremola lleu amb el joc del vent.

De vegades costa davallar a un mateix,

trobar-se la còrpora, fràgil, vigorosa,

i reprendre el fil de la circumstància,

dins les coordenades del moment present.

El dolor que engrapa, la força que aflora,

l’acceptació franca que soc moridora.

Dolor

Un altre cop rebroten

els malsons a la nit,

acceleren el cor,

obren ulls com taronges,

assalten de bursada

a intempestiva hora,

eixarreeixen l’ànima,

deixen seca la boca.

*

Descargolo el dolor

del clos premsat on resta,

no ha cicatritzat,

s’ha fet fondo, més tendre,

s’encarna als intersticis

de les nits sense regnes,

desllorigades, ermes.

*

A dins, tot el meu viure

tenaçment s’hi desplega,

i jo esguardo aquest món

amb una gran llunyària.

Soc algú que s’esbalça

al barranc de la mort.

Terra de ningú

Sojorno en un parany.

*

Sentits i pensaments

dissolts en superfície,

en un just sobreviure,

sense saber on rauran.

*

Un temps sense projectes,

punit, sense viatges,

els passos repetits

per repetides sendes.

*

Així el paradigma

de la meva existència

en terra de ningú,

col·lapse de pandèmia.

Sigil

El sigil del silenci

m’acompanya el viatge,

la meva estada al tren,

el camí cap a casa,

el carrer curt i fosc,

la clau al pany, l’entrada,

el respir al clos buit,

allà on caic, despullada.

Aquí

Aquí

ningú veu la meva solitud,

me l’amago, en soc a raig zelosa.

En aquest racó humit ple de molsa,

amb el cel cobert per arbres alts,

puc servar el meu ésser recòndit,

aquí el sol ja no em pot delatar.

Plovisqueja

Avui plovisqueja,

es neteja el món,

els carrers llueixen,

fa goig i llangor.

El cos es replega,

recerca una llar,

l’aire ploriqueja

pels cors isolats.

Indicible

Ve un aire plujós

que tot ho perfila,

i l’ànsia indicible

d’amar amb passió.

L’atracció roent

d’un home vivible,

la foguera ardent

del més nu oferir-se.

Aquella tendresa

que esmicola marges,

penetra consciències,

immensa com astres.

I neix un planeta

que s’eleva, gràvid

de la nostra vida,

de nou començada.

Esperar-te

Folga el temps en què no hi ets

amb buidor descabdellant-se,

espais amples, llocs oberts

a tot arreu esperant-te.

Tota tria m’és baldera

ara que no puc triar-te,

es perd tot l’escalf del sol,

arreu fredor circumdant-me.

El meu coixí sols coneix

plor i malsons des que marxares,

si sabés on ara ets

correria a cercar-te.

Potser la meva tristor

traspassa valls i muntanyes

i ve a explicar-te, fluixet,

que sols visc per estimar-te.

M’endinso en el meu hivern

fent conjurs per retornar-te,

m’emparo en el tendre temps

per conjugar l’esperar-te.

Món de nit

Allò era el misteri

d’aquell món de nit,

al lluny hi tocaven

soles les campanes,

la brisa d’hivern

coïa a les galtes,

els carrers nocturns

eren transitables.

L’energia viva

de la nit brollava,

la lluna serena

abstreta brillava,

i un esperit tendre

com jonc revinclant-se

em feia renéixer

com al punt de l’alba.

Entrada a la vellesa

Soc a l’estiu

d’un altre any meu de vida

que jo just visc

com un regal de més.

*

Ferma i bonica,

la vellesa fa via,

 el meu coratge,

però, no decandeix.

*

I no la tapo

ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se

com una veritat.

*

És a la Terra

des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta

se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim

la consent i la bressa

i té als seus braços

un ésser completat.

*

I jo l’esguardo

amb un xic de sorpresa

per qui puc ser,

tot mutabilitat.

*

He arribat lluny

i aquesta és la conquesta

plana i oberta

de qui m’ha dissenyat.

************************************************

Soc a l’estiu d’un altre any meu de vida

que jo just visc com un regal de més,

ferma i bonica, la vellesa fa via,

el meu coratge, però, no decandeix.

*

I no la tapo ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se com una veritat,

és a la Terra des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim la consent i la bressa

i té als seus braços un ésser completat,

i jo l’esguardo amb un xic de sorpresa.

*

Veig qui puc ser, tot mutabilitat,

he arribat lluny i aquesta és la conquesta

plana i oberta de qui m’ha dissenyat.