Giovanni Bellini
Vull una magrana oberta
amb les seves llavors grana,
per xuclar-ne tot el suc,
el seu teixit escarlata.
Perquè em torni l’esplendor
que amb els anys perdo, i s’acaba,
algú ple d’emoció
pel meu ésser, llavor i arbre.
Li tornaré la passió
amb les meves flors boscanes,
els efluvis, les carícies,
els fruits que duc i s’empaiten.
Però el meu voler no té lloc
en terra caragirada,
amb mi n’he de tenir prou,
així lliure, altre cop sana.
Tinc gravat al cor tot el desamor
que pot dur un estigma.
Els somnis terribles de totes les nits
obren les ferides.
I és en la vigília que he d’apaivagar
l’angoixa que em fibla.
No puc respirar i el dolor punxant
va obrint noves vies.
Tot el dia provo refer l’equilibri
i així vaig sortint-me’n.
M’abandona tot, sense rellevància
el món no em fa lloc.
La meva passió, el desig d’amor
constantment fracassa.
I en el desamor absolut que em marca
comença la mort.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la solitud
Leonardo da Vinci
Enmig la xafogor
del meu país d’estiu
faig els camins sabuts,
el cos buit de carícies,
el meu estèril temps
posat damunt la pell
sota un sol que reclama
penombres d’una cambra,
sentits incandescents
i tot l’amor xopant-se
del miracle d’amar-se,
creant l’art més roent.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de la solitud
Venia aquest vent,
llunyà, obstinat,
recorrent la terra
des del firmament,
sol en el seu gènere,
tot absort en ell,
com si explorés
terra despoblada.
Col·lidia amb mi
esbullant cabells
m’esculpia el rostre,
tot el meu perímetre,
em palpava, expert,
m’entortolligava,
i íntimament,
delerós, conscient,
amb tot el seu tremp
ferm m’escodrinyava.
Fins que, cautelós,
de mi es deseixia,
assenyat, silent,
em deixava anar,
girava cos, mans
vers terra llunyana,
sabent que jo no era
qui amb passió cercava.
I tots els meus paradisos
he perdut, són ensorrats,
així ho somio de nits,
clarivident, trasbalsada,
sense saber on anar a raure,
el meu amor sens topant,
inhòspit i buit el món
on he anat sobrevivint,
on he agençat, ple de força,
un univers personal,
sense absoluts, ple de pèrdues
i un lament al fons constant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per mi els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre,
vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure sens tu
per res basta la vida.
Sharon Sprung
A cops no tinc ànima, només aquest ésser,
matèria tocable, amb moviment i ànsia.
*
A cops és només la pena que s’alça,
i aquesta matèria traspua desgràcia.
*
A cops no és present el que em té engrapada,
sinó un destemps on visc endanyada.
*
A cops només resta vida quotidiana
que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.
*
A cops no improviso ni tinc esperança,
ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.
*
A cops vull que em deixin sols restar amagada,
així, enterbolida, pel dolor que raja.
A cops no hi ha fites que puguin salvar-me
i només espero l’amor que es restaura.
————————————————————————————–
A cops no tinc ànima, només aquest ésser,
matèria tocable, amb moviment i ànsia.
A cops és només la pena que s’alça,
i aquesta matèria traspua desgràcia.
*
A cops no és present el que em té engrapada,
sinó un destemps on visc endanyada.
A cops només resta vida quotidiana
que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.
*
A cops no improviso ni tinc esperança,
ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.
A cops vull que em deixin sols restar amagada,
*
així, enterbolida, pel dolor que raja.
A cops no hi ha fites que puguin salvar-me
i només espero l’amor que es restaura.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols, Poemes per a dones, Sonets
William Ladd Taylor
Sense les coordenades
que marquen totes fites
i posen els pedrissos
on seure a descansar,
*
sense ni una paraula
amb futur esmentada
que dugi la fiblada
d’un avenir ignorat,
*
sense que el present mogui
els seus globus de festa
ni nedi ni fondegi
en el quotidià,
*
tot voler es difumina,
tot anhel perd la pista,
ni l’essencial viure
troba goig en restar.
La confusió de l’angoixa,
desconnexió de l’entorn,
desgràcia que cau a sobre,
altre cop l’intern tremolor.
*
Nits esparverades de plany,
un dolor que amb res no s’estronca
una opressió de presó,
assalt que envesteix i esborrona.
*
Visc a pèl l’esclafador dol,
cavitats endins regurgita,
el cor expel·leix tenebror,
el combat per a res és vencible.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
És aquesta gran buidor
de l’immens amor que sento
que no aboca a l’oceà.
*
Un vast mar en primavera
de sol liquat amb estrelles
que oneja en profunditat.
*
És vida avui no viscuda
per tu estroncada i perduda
que he canviat per dignitat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 