Escolto el temps passar
bressolat per la brisa,
es concentren dolors
en tot el buit, tan llarg,
un túnel desastrós
on sagnen les ferides,
allà on la malvestat
és teixida amb la vida,
la meva, de malsons,
correntia de dies,
a cops mig reeixida
per voluntat i esforç.
Nikolai Fechin
Només el dolor de les nits
que esclafa de dies les paraules.
Cap línia de discurs o sentit,
un ésser tot sencer escorrialles.
Buidor i malestar pregon,
foscor que el respirar tenalla.
És temps d’anar passant pel món
fins l’hora d’una sortida clara.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Antoni Mancini
Els meus somnis, contra meu,
plasmen encertadament
la solitud que em circumda,
tota impossibilitat
d’algú que em faci costat,
sigui capaç d’estimar-me
desitgi sols els meu bé,
necessiti el meu recer.
L’home que avui he somiat,
a qui llanço els meus senyals
prudentment, amb clars somriures,
diu que no li agrado prou,
sé que per mi no es commou,
i així deserto i claudico.
Fred Elwell
Com parlar de les nits
d’opressió a l’estómac,
corpresa pel tarquim
de la foscor que enronda.
Les nits terroritzades
per malsons que m’arponen,
amb el buit circumdant
el meu volt de persona.
Solitud que fumeja
del meu ésser i forma,
obscuritat i por,
i el terra que s’enfonsa.
L’angoixa de mitjanit,
quan un sotrac em desvetlla
del somni cruel, sumit
enmig del sutge més negre.
Somni sense definir,
tan sols patiment emana.
Deixa el bassal de verí
en què em desperto inundada.
A poc me la vaig fonent,
l’angoixa que em té corpresa,
quan ja m’he alçat, vertical,
i m’escalfo llet per prendre.
Reconec llavors el món,
el més íntim, el de casa,
i m’enduc la tassa al llit
i obro el llibre per la pàgina
darrera que vaig llegir
amb un punt que just la marca.
Em circumscric de bell nou
al seu orbe i personatges.
Refaig de nou el sentit
de qui soc, dels límits d’ara,
i després torno a dormir
fins a obrir els ulls, angoixada.
Giambattista Tiepolo
El meu referent
és la solitud
en aquests carrers
sensuals del vespre,
en un riu de vent
que és un mític déu.
Ve de l’infinit,
sol com jo mateixa.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes del vent, Poemes sobre la bellesa
Aquí hi ha el meu desert,
enmig la primavera,
la sequera que em colga,
la inútil existència.
Primavera que lluu
curulla de flors fresques,
em fa de mirall nu,
mostra la meva esquerda.
Assolada dins meu,
la llum del sol s’escapa,
la vella poesia
no troba on recolzar-se.
És la manca de somni,
dolors apoderant-se
d’aquest meu flux vital,
on els presagis manquen.
Però no m’estaré aquí,
en un punt mort prostrant-me,
vull fer cap a un destí
on prendre vital aire.
Penso en el fred Petersburg,
aquell cel immens del nord,
rius i afluents embravint-se
i la neu cobrint-ho tot.
Veig la bellesa aplegada,
majestuosa, al carrer,
ciutat de corts i de danses
amb vells dormint als cancells.
La solitud concentrada
fumejant en tot alè,
i a cap cambra, cafè o plaça
l’esperança no es concep.
I t’he vist
tan desvalgut i pobre,
amb els ulls
abocats a l’abisme,
que s’ha obert
dintre meu la ferida
d’estimar
qui és desemparat.
Però en tu
hi nia el teu perill,
destructiu
per tu mateix i els altres,
i és així
com he de defensar-me:
no entendrint-me,
rebre, no sols donar.
No hi havia cap xiscle estrident,
tot restava en l’absoluta calma,
la guerra amb les ferides roents
en un tancat intern recolzava.
No hi havia desconsol ni planys
ni parpelles ni galtes mullades,
sols l’immens cabal d’aigua, salat,
batzegava en un pou de fondària.
No hi havia esclats de desesper,
el cos tornejat era en silenci,
sols el dolor encès i ensagnat
corroïa vísceres i nervis.
Publicat dins de llibre Remota olor, Poemes amorosos, Poemes de desamor, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 