Category Archives: Poemes de la solitud

Sense ningú,

ni res,

ni cap cosa estimada,

ni persona que em cridi,

només amb una desgràcia,

faig els camins endinsats de la vida,

estàtica i astorada,

sense fel,

sense metzina,

però sense faiçó humana.

Perduda i deslligada

en l’aire del sud

giro sense sentit

com un planeta perdut.

Equidistant i isolada

sense frec i sense llum

vaig per carrers que no em guarden

on em desfaig com el fum.

Miralls sense cap memòria

son els espais on m’estic

i cap passat no m’espera

i cap futur tinc als dits

i cada moment que passa

és fugisser i trencadís.

Nit que es desvetlla sens tu,

parany de la solitud,

tot ombra.

Parla de tu el meu ofec,

em moc enmig l’aire opac,

t’invoca.

M’esclafa la lluna al fred,

la teva finestra és closa,

ja orba.

Com un ull ens va mirar,

somrient-nos abraçats,

fent fronda.

Camí de la llibertat,

van ser els teus petons carnals,

salobres.

Mai no t’ho vaig saber dir

i avui no et resten per mi

penyores.

Pena que m’enduc endins,

on basteixo amagatalls

d’aromes

i faig culte dels sabors

de tots amors que has deixat,

aurores.