25 de desembre,
nit que penjava al calendari
damunt un insondable abisme,
foscor crua estimbant-se
i llums de Nadal
tendres com crisàlides.
25 de desembre,
nua solitud tancada
de cos únic
i silencis.
Els dies,
pals clavats com estaques,
fites,
en una terra de ningú.
Flaire aliena i estranya,
ponts damunt de rius secs
menant a més buidor.
La meva solitud anava amb mi,
closa,
un gran desert inexplorat
enfonsat en la meva corpulència.
El món,
so espaiat
de vida sense essència.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Sense els nostres oracles,
no sabem el futur,
i sense els nostres déus
tot caduca aviat,
només el desconcert
plana riera avall
del món que ens sostingué
i que avui s’ha acabat
sota un devessall buit
d’imatges de fireta,
que amaga el coltell fosc
d’un tall a la consciència.
Escissió i solitud
i pèrdua de l’essència.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Sí, l’aire que passa, dolç,
deixarà a prop riqueses
per fer un camí entre dos
i amb riures poblar la terra.
Sóc caminant dolorós
que viu a mitges, amb penes,
que s’esforça a caminar
amb un pes que no pot heure,
i de nits no pot dormir,
angoixat, la boca seca,
isolat de ple en un món
que es trenca amb deu mil esquerdes.
De dia, un altre cop,
cal destriar foc de cendres,
sortir sota els arbres alts
i sentir l’aire, que pensa
i que acarona els patirs
de la vella nit, tan negra,
i il·lumina l’horitzó
amb la joia per ensenya.
Publicat dins de Poemes de la solitud
D’on ve l’olor d’espígol
i l’aleteig continu
dels petons més suaus?
Com hi ha claror de dia
i la jove alegria
dels contes dels infants?
Què és aquest llambreig
de garlandes encès,
gemades i penjants?
I quan les papallones
han vingut així, en ones,
al meu viure isolat?
Ha arribat potser l’hora
que s’obrirà la porta
del meu redós tancat?
Publicat dins de Poemes de la solitud
De tant esperar
el desig s’ha esmussat,
el cos ha canviat,
els ulls s’han entristit,
el cor s’ha empetitit,
la desolació ha mudat
la humana forma,
i s’ha anat acceptant
amb esforç
la vida sola,
sense creences ni somnis,
només amb mig respirar,
de tant temps d’esperar.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig, Poemes del temps
Fita al mirall
la meva imatge calla.
Rere, les ones
del temps emmordassat,
sang que es remou
dins l’estanc que l’atrapa,
la violència
retruny de flanc a flanc.
Estat de guerra
en el qual em defenso
freda, immòbil
igual que un llangardaix,
de les ninetes
sura una pena negra
que regalima
a l’interior del marc.
El meu esguard
cerca un retomb de calma
i espera els dies
ben blaus i assolellats,
però el cor granat
escola la sang negra
sense sortida
en el llambreig tancat.
Es trencarà
el vidre de la imatge
per recompondre’s
en un reflex suau?
Tots els meus trets
estrafets ara es mostren:
resistiré
dempeus, amb cos i embat.
I en un redós
servaré la tendresa,
l’única ensenya
que empeny cap endavant,
i sorgirà,
estrenada, ben nova,
pètal de rosa
de carmí esclatant.
I aquesta imatge
adusta que ara em sotja,
tan dolorosa,
d’animal vulnerat,
deixarà enrere
la boira que arrossega,
la negror freda,
el setge i aquest clam.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Es faria una carícia
per a mi
un dia
des d’una mà volàtil
masculina?
Només aquesta mà
recompondria vida
només la carícia
refaria ponts
i peces escampades
que no em trobo,
escindides,
em reconstituirien,
prendrien el meu nom.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig
Vespre trist, de col·legial,
solitud i pluja densa,
els mitjons blancs bruts de fang,
l’aire carregat d’absència.
Verd als arbres, traspuant
el temps melangiós que alena,
els passejos són deserts,
les estàtues indefenses.
S’escola aigua en regalims
d’una pena que es dispersa,
no hi ha horitzó, sols boirim
per on s’enfosqueix la pèrdua.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la solitud
La meva vida és
el folre d’un vestit
grisós, prim, transparent,
amb un caient feixuc,
soterrat just endins,
de vegades suat,
constantment amagat.
Un teixit secundari,
el revés d’un vestit,
la pell tendra del fons
en contacte amb el plany,
isolat en l’oblit,
adaptable, conscient,
sempre a frec d’una dona.
Però, íntim i retret,
sap el color del sol
-textura de filassa
dels seus rajos rotunds-
quan a l’estenedor,
després de la bugada,
solemnement del dret
a cops pren rellevància.
Publicat dins de Poemes de la solitud
S’estén la nit espessa sense deixar respir,
i és un taca negra que avança com tarquim,
i jo moro i no visc, i el cos se’m torna vell,
vèrtebres esclafades, inútils les artèries,
contorns indefinits, la pena a l’intempèrie.
Sense ni existència, el fred, la vacuïtat,
la humitat, la misèria, i el plor que m’ha niat.
Ningú que se m’acosti, sense cap esperança,
anys que escorren mullena, i no-res, i frisança.
Els ulls se m’esbatanen de la meva desgràcia.
Sóc en una illa, insomne, llançant crits com un nàufrag,
i hi ha idèntics dies, i nits pobres, suades,
i passen els ocells en estols, sens mirar-me,
en un món tot inert, sens lloc on refugiar-me.
Com ja amortallada, ni consol ni clarícia,
no afluixa el temps el càstig que fueteja el meu viure.
No cal aixecar els braços ni demanar socors,
ni llançar cap ampolla dintre la mar revolta,
sols marfondre’m, i doldre’m de la desplaent ventura
i mantenir els ulls secs, sens bena ni sutura.
I no esperar cap cosa dins d’aquest malefici
de desventura fosa, que clou el meu martiri.
No cal plorar.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 