Es va enrunar l’amor,
el de les altes torres,
i va caure la tarda
a un llit que trontollava,
on somnis es perdien
per escletxes trencades,
on les mans no trobaven
la suau tendresa fosa.
Movia la cortina
un aire dens, salvatge,
tot just obrint la porta,
la solitud bufava
la seva cançó closa,
com una gruta fresca
on al fons raja l’aigua,
on al final s’esquerda
el laberint que tanca.
Publicat dins de Poemes de la solitud
No se m’escapis, somni,
no deixis que m’estimbi
damunt la neu gebrada.
Dalt del meu cel gravites
i en tu es lliga la corda
en què faig de funàmbul.
La tenebra tancada
només amb tu atura
la gran boca que glaça.
I ja veus, de pallasso
vaig vestit cada dia
temptejant d’abastar-te.
Perquè amb mi t’enjogassis
i com un nen somriguis
i vulguis acostar-te.
Perquè així puguis veure
la immensa tendresa
que per tu m’omple l’ànima.
No deixis que m’esqueixi,
somni meu, voler íntim,
únic bé que m’empara.
Publicat dins de ., Poemes de la solitud
Tots els pintallavis es van marcir,
cap color va crear cap encanteri,
el ros tenyit es va descolorir,
la mort espiava amb el seu rostre ascètic.
El bosc sencer es va assecar i cremar,
en va sorgir un erm colossal, petri,
per cap indret mai va joguinejar
l’amor ofert, generós i profètic.
La fi es va presentar abruptament
en una vida buida on s’ofegava l’aire,
i en les randes penjant, en els tapets,
cremava la solteria baldera i vana.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes per a dones
Esclata el cant d’una estrella
cristal·lina, solitària,
que a l’espai celeste plora
un estel que l’ha deixada.
La seva llum llagrimeja
damunt la terra callada,
absorta en el seu dolor
de cremor i de nostàlgia.
Canta la punyent cançó
de la dona enamorada,
ressona per l’univers
tot el seu plany en fondària.
Sola entre la immensitat,
per la ferida esqueixada,
eleva el seu negre dol
com un ocell vola enlaire.
I no hi ha ressò d’amor
allà on el seu crit traspassa,
com si ja fos extingida,
dins del no-res enfonsada.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Pels carrers foscos, de nit,
s’assolen el buit i el temps,
per rodals impertorbables
fars llunyans passen rabents.
No té cap mà la foscor
i el cel és de negror espessa,
només l’aire sol brunz lleu
en la vacuïtat extensa.
En el no-res que es remou
silenciosament camino,
damunt del cos tot el pes
de la solitud que habito.
Publicat dins de Poemes de la solitud
La solitud ets tu, que et quedes sola al tren,
la teva filla morta que t’habita per dins,
i fràgilment somrius com algú ja acabat
els teus dies complerts, amb el temps assolat.
L’estranyament feroç, el dolor transmutat
en el cabal d’amor que et força a sobreviure.
Restes tu sola al tren, el meu petó calent,
petita i desolada, entre renou de veus.
Corre el tren dins del temps obscur, de negra nit,
que et duu cap a una casa de vida saquejada.
Sense sòl ni baranes, damunt la corda fluixa
d’un buit astorador, heroicament avances.
Llavors, quan érem joves, quan érem tan amigues,
no sabíem possible aquest destí, el més tràgic,
pitjor i més terrible que una propera mort.
Llavors en tu esclatava a cleques el teu riure
i els teus ulls d’aleshores, inquisitius de vida,
ara miren endins plens de horror i preguntes.
Aleshores vivíem el que havia de viure’s,
amb la nostra ignorància del futur, de la vida,
que podria finir-se sense haver-la acabada.
Petita i desistida, els rínxols traspassats
per cabells blancs trenant-se, el somriure abismal
abocat a la fossa immòbil de la terra,
ran de la teva filla retornada als mil·lennis
de l’ancestral origen, on la matèria és
feta de roca dura, inerta i incommovible.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
No esdevindrà cap miracle
de la boca del temps
oberta, escopint dies.
Cap rescat ni alenada
sinó la roda absurda
dura i repetitiva.
Només el marciment
del cos sota un corrosiu
de temps tenaç i lent
d’on serem expulsats
sense cap pal·liatiu,
esgotats i sobrers.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del temps
Significat desconegut del dia,
lleis ocultes de l’existència humana,
transitem l’eixut camí de la vida
amb la mort, al bell mig, com a companya.
Incert camí menat a les palpentes,
clos de fredor, silenci impenetrable,
i albes noves damunt nits de tempesta,
esperonats tan sols per l’esperança.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Circula el tren
amb la intemporal marxa,
dia acabat
i nit al finestral,
avançar absurd
per qui ha perdut la casa,
sempre endavant
cap a un inert espai.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud
Així ella arribava,
plena de primavera,
la passió lluent-li als ulls,
el cos cabdellant bellesa.
La cabellera que lluu
i als llavis tendresa encesa,
ella arriba buscant llum,
l’amor que no troba i cerca.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 