Category Archives: Poemes de la solitud

Ningú m’espera
entre els ametllers,
les flors han brotat
totes debades,
els camins de l’estiu
són deserts i balders,
l’aire porta, dolç,
els amors que ja estaren.

Desdibuixada,
sec a l’habitació quieta,
resistint l’esfondrada.
Ni festes ni colors
no m’acompanyen,
només el temps colpit
m’obre passera,
m’he d’alçar i endavant
fer anar les passes.
Sóc mortalla d’amor
que vol renéixer.

La roda de la nit
fa girar els somnis,
feixucs i estantissos,
desolats com fòssils.
S’obren els ulls
al matí indefinible,
que segueix orb,
lluitant amb nous monstres.

Exposada a la vida
d’inclement llevantada
esdevinc sec sarment,
nuós cep entre oratges.
 
Retorta com la branca
al pas dels anys i dies,
se m’asseca la saba
convulsa, espesseïda.
 
Atenc estacions noves
de calmes solellades
on un pàmpol despunti
vora nuors danyades.
 
On la fulla primera
arrossegui brotades,
i un sol raïm alegre
enceti altres anyades.

Es deixata el temps
en passos perduts
al sol d’un estiu
que no deixa història.

Transpireja el cos
suor i buidesa,
temps adolorit
sotragat d’aspresa.

Les nits solitàries
entorn el cos nu,
la dutxa no esclafa
el malson nocturn.

Constant s’estavella
el temps assolat,
la vida s’esgota,
vaixell naufragat.

Cada dia s’obre
ferit del costat,
negatiu continu
de felicitat.

Petit anhel

que obre la nit,

ble encès d’espelma

en la foscor,

guia el camí

cap a l’encís,

fes clariana

en l’esplendor.

Petit anhel

al fons del pit,

obre la reixa

del dolor,

navega fondo

nit endins,

porta la festa

i l’abundor.

S’anunciava el cel grisós
carregat de pluja i de nostàlgia,
vestigis d’altres temps
duien, tendre, un amor,
amb els lligams desfets,
amb la passió abrusada.