No tinc cap horitzó
i ni tan sols present,
soc ja en davallada,
just al començament.
Sens sosté ni alegria
faig camins pel vell món
com una peça aliena,
sobrera en tot entorn.
Vaig amb la solitud
–faisó de poliedre-,
que a cops em reconforta,
segons com em mareja,
de vegades m’esclafa,
però tota, ben sencera,
és d’ella d’on jo prenc
la llibertat primera.
Pot ser un substrat feixuc,
però és l’essència que em dreça.
Publicat dins de Poemes de desamor, Poemes de la solitud
John Everett Millais
Clocpiu aquest dia
de boira blavissa,
de núvols que escampen
sols malenconia,
de les flors que pengen
del passat estiu,
ja fosa la glòria
del sol a l’alçària
amb els rajos fixos
sense ni una màcula.
Així, amorfament,
un dia d’octubre,
dins de la tardor
d’un mes completat,
miro aquest meu món,
reflex del meu dintre,
anant cap a hivern,
caient en un cicle
que no alça els amors,
que enfonsa en rigors.
Toca la solitud la seva cançó
de nostàlgia, del no-res que plana,
de l’esterilitat de la tarda tancada
en un cos que glateix de desig,
amb llavis on borbollen besades,
la pell de passió amarada, i uns ulls
on hi esclaten les llàgrimes
en aquest temps promès de Festa Major,
on la dona delectable que soc
calla i se sent sucumbir, soterrada.
Inerta com una estrella
faig giragonses en la nit parada.
Una carretera corba em mena
deserta i desolada.
El vent esquerp manifesta
la meva substància estranya.
La lluna freda m’envolta
de glaçada lluminària.
Sons esquerdats tallen vidres
i la nit acera l’aire.
Amb un calfred em redreço
l’aresta de l’americana.
Rosa dels vents
de roda esfereïda,
rosa rodant,
esbarriant les brises.
Vuit noms de vents
entre ells fent de frontissa,
les latituds
es fonen i capgiren.
Rosa, ramell
dels aires de l’oxigen,
extraviats,
jo ofegant-m’hi i morint-me.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud
Rebull la solitud
dins d’aquesta xardor,
el terra, els passos secs,
l’ànima, meteorit
encès al centre en flama.
És dolor incandescent
de tot el mal que campa,
que no té retrocés,
que ha ensorrat l’esperança.
La vida són pegats
simplement impulsats,
igual que aquells autòmats
de mecànic gest, màscara,
succedani humà
d’expressió trastocada.
Es desborda l’alegria
el carrer és un riu d’amants,
la joventut deixa petja
en el cor del carnaval
La dansa és inexhaurible,
bat el ritme fastuós,
cossos de nou primigenis
s’hi bolquen amb tot l’ardor.
Jo guaito darrere els vidre
la joia que passa arran,
massa tristor em foragita
d’aquest fulgor exultant.
Va veloç la nit,
carrers desolats
vora estacions buides,
llums grogues enceses
sotjant cantonades
entre espès tarquim.
Perdudes contrades
de fred condensat
assetjant les cases.
Parió el paisatge
al dol de les ànimes.
M’he endinsat en el magma
banal de l’existència,
sense l’amor que em fermi,
sense delit que em toqui,
tan sols hi vagarejo,
desorientada, inerme,
mancances essencials
m’engoleixen dins boira.
I soc la dona trista
que es mou només per esma,
sense il·lusió, confosa
en pesantor de dies,
amb els malsons que escanyen,
amb el dolor en sordina,
que abrupte m’amenaça,
que noqueja el meu viure.
El seu borboll latent
en buidor m’esmicola,
desistida, anihilada,
m’esvaeix dintre l’erm
de la solitud fosca,
sense forces ni rem.
No tinc doll ni forment.
Soc en penúria closa.
Escultura grega de l’antiguitat
És aquest fred que comença.
que arrauleix la solitud,
que ho xopa tot de tristesa
en un lloc desballestat
de sol pàl·lid impostat,
de suburbi a la intempèrie,
i cauen gotes amargues,
descoratjades, d’angoixa
i el feriment s’allargassa.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 