Théodore Chassériau
Plora aquest meu dia anorreat
d’un estiu radiant de bellesa,
sento endins nostàlgia i dolor,
solitud, amargor en escomesa.
Tinc davant perspectives obertes,
ara el mar, més endavant Venècia,
però el mal que duc incorporat
a la còrpora no em deixa mai de petja.
I m’esclafen els vells malsons de nit
la buidor de totes les grans pèrdues,
i plorosa entre el sol solemnial
titubejo entre florir o perdre’m.
Ned Axthelm
Soc la dona
que espera autobusos
a la llinda
d’una cantonada,
tot cercant
el sol que encoratja,
amb destí
incert, destriable.
Vaig deixant
l’esguard al paisatge
quan soc dalt,
ja des del seient.
Puja gent,
tot és aliè,
i no em resta
ni topant ni fe.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Torno a ser al tren sense amor que m’engrapi,
és així buida la remor de ma vida,
torna a ser estiu i per sort soc més lliure,
l’any passat era el de pandèmia infausta.
Tots els meus somnis ja pesen de l’edat,
m’he anat fent gran tal com anys succeïen,
un rere l’altre, i així el nostre velam,
orsant en dies de pesars i alegries.
Soc ben formosa dona de seixanta anys,
i no crec pas tampoc que passi ara
un amor com quan en tenia vint,
iniciàtic, sender fet de miracles.
No en tinc pas prou amb aquest anar vivint,
amb els meus plans, i somnis, i viatges.
Pulsió d’amor mai no anorreada,
punyent nostàlgia d’aquell viure infinit.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes amorosos, Poemes de la solitud
I com plovia
en les nits isolades,
queien les gotes
com vidre trencadís,
densa atmosfera
sideral que rodava
fent espirals
del temps atapeït,
girant, segant-me
de tota vida humana,
vida existent
cada cop més llunyana.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de desamor, Poemes de la solitud
De vegades
sento el tràfec del món,
l’energia
que tot ho traspassa
des de l’angle
d’una vida estàtica.
Gairebé
m’hi suïcidaria,
just enmig
del seu xuclador.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
No tinc cap horitzó
i ni tan sols present,
soc ja en davallada,
just al començament.
Sens sosté ni alegria
faig camins pel vell món
com una peça aliena,
sobrera en tot entorn.
Vaig amb la solitud
–faisó de poliedre-,
que a cops em reconforta,
segons com em mareja,
de vegades m’esclafa,
però tota, ben sencera,
és d’ella d’on jo prenc
la llibertat primera.
Pot ser un substrat feixuc,
però és l’essència que em dreça.
Publicat dins de Poemes de desamor, Poemes de la solitud
John Everett Millais
Clocpiu aquest dia
de boira blavissa,
de núvols que escampen
sols malenconia,
de les flors que pengen
del passat estiu,
ja fosa la glòria
del sol a l’alçària
amb els rajos fixos
sense ni una màcula.
Així, amorfament,
un dia d’octubre,
dins de la tardor
d’un mes completat,
miro aquest meu món,
reflex del meu dintre,
anant cap a hivern,
caient en un cicle
que no alça els amors,
que enfonsa en rigors.
Toca la solitud la seva cançó
de nostàlgia, del no-res que plana,
de l’esterilitat de la tarda tancada
en un cos que glateix de desig,
amb llavis on borbollen besades,
la pell de passió amarada, i uns ulls
on hi esclaten les llàgrimes
en aquest temps promès de Festa Major,
on la dona delectable que soc
calla i se sent sucumbir, soterrada.
Inerta com una estrella
faig giragonses en la nit parada.
Una carretera corba em mena
deserta i desolada.
El vent esquerp manifesta
la meva substància estranya.
La lluna freda m’envolta
de glaçada lluminària.
Sons esquerdats tallen vidres
i la nit acera l’aire.
Amb un calfred em redreço
l’aresta de l’americana.
Rosa dels vents
de roda esfereïda,
rosa rodant,
esbarriant les brises.
Vuit noms de vents
entre ells fent de frontissa,
les latituds
es fonen i capgiren.
Rosa, ramell
dels aires de l’oxigen,
extraviats,
jo ofegant-m’hi i morint-me.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 