Rosa, i que l’amor s’hi posi,
és el meu vestit d’estiu,
rosa la faldilla airosa,
rosa els plecs fins del frunzit
i les randes que amanyaguen
la rodonesa dels pits
on en un hi ha la ferida
fonda de la cicatriu,
el mal que segà de sobte
l’íntim rosa de l’estiu.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Va passar un àngel
que no era per mi,
vaig tancar els ulls
per poder olorar-lo,
Molt a frec meu
de tarda el vaig tenir,
preciós com res,
tant com inabastable.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de la tarda
El monstre cau
al forat de la por
i és una bèstia
desfermada, nafrant-se.
Arreu mossega
dins el clot paorós
i només troba
la seva carn macada.
En la tortura
del seu horror vivent,
des de l’arrel
un terror sec l’esclafa,
fins que, esqueixat,
el monstre es va fent bell
tot retornant-li
la seva pau humana.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Aquí balla la rosa de la nit,
compacta encara
abans no la desfullin.
Nua i temorosa
està exposada
al tallant aire gris,
i espera una mort tènue
i desapercebuda.
Publicat dins de Poemes de la solitud
No s’intueix la nit
en el fulgor del dia,
la pluja ha fet brotar
arreu les noves deus,
al bosc dens es renova
la vida inextingible,
relluen les carenes,
pissarres al batent.
Els núvols acompanyen
amb una blancor espessa
el dia que titil·la,
com la mà d’una mare.
Passa, suavíssim, l’aire,
d’oxigen polidíssim,
i en tot allò que exulta
la negra nit s’hi aguanta
inserida, curulla,
fent trànsit fins al ple.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Floreixen els dies
del tardà estiu,
núvols blancs es drecen
en el blau intacte,
remor de passejos,
persones que passen
davant el meu viure
sense cap volada,
prop de la ferida
que tinc d’operada,
prop del forat fosc
on el càncer niava.
Respiro asseguda
l’aroma de l’aire,
prenc el bon cafè
ja a la terrassa,
trontolla la fe
que m’alimentava,
cauen en cascada
reptes i programes.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes per a dones
Tot m’ha arribat de cop, arrabassat,
en la meva solitud desconeguda,
aguaitant sigil·losa en un racó
de les cambres on passaven les històries.
Allà hi vaig ser jo sola, per pair-les,
per fer-hi front sense poder fugir-ne,
i em desdoblo constant en solitud
i fora d’ella resto una pelleringa.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Cruix l’esquerda del temps
com s’estripa una fotografia,
i queda el dolor inflamat
que no sap on anar a raure,
amb la mort per captiva.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Boires que us perdeu en l’infinit
allà on desapareix tota paraula,
damunt el vostre mar s’obre camí
el pont incert de l’existència humana.
No hi ha designis ni traços ni senyals
que ens diguin cap on van les nostres passes,
sols l’abisme bromós resta al final
on desplomar-nos dins la buidor ingràvida.
Publicat dins de ., Poemes de la solitud
Estès, moria el dia,
bomba de sang
que batega i explota.
Las, sense esma,
exsangüe decandia,
silenciós s’escolava
en els terrenys de l’ombra.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 