Category Archives: Poemes de la solitud

S’ha estavellat
el riure de l’estiu
i el cel blau s’ha esquinçat
com una roba,
una escletxa gegant
m’ha migpartit,
el marbre que era abans
s’ha tornat sorra.

Passeig cap al vespre,
fanals emboirats,
el cel fosc de vidre,
els pins dibuixats.

Pels vorals s’esquitlla
el dia que mor,
jo sola transito
camins sense nom.

La lluna feréstega
és un arc encès,
estrelles vigilen
el món vell i fred.

Miro filar les hores
en el paisatge estàtic,
el meu cor ferm batega
però arribarà a estimbar-se
just ran del precipici
on amb vertigen d’astre
cauré com una pedra
empesa pel temps tràgic.

Es desborda l’alegria,
el carrer és un riu d’amants,
la joventut s’origina
en el cor del carnaval.

La dansa és inexhaurible,
bat el ritme fastuós,
cossos de nou primigenis
s’hi bolquen amb tot l’ardor.

Jo guaito darrere els vidres,
la joia que passa arran,
massa tristor em foragita
d’aquest fulgor exultant.

Resten els mots
escampats per la lluna
la seva escalfor ardent,
el goig de cada espurna,
els somnis escapçats,
la bellesa de l’aire
acaronant el mar.

Esqueixat amor
sense sutura.

Dia tancat
en l’atmosfera closa,
rodola el vent
sota el cel estancat,
fermes s’eleven
espigues entre boira
tot conjurant
el sol roig desfermat.

La fredor regalima
solitud, destemprança,
s’apaguen els llums de les botigues.
Enllà espera la casa
inerta i deshabitada.